dimecres, 24 de juny de 2015

REVOLUCIÓ I ESPERANÇA



Fa força anys vaig viure a Sant Cugat del Vallès, jo havia viscut sempre a Barcelona i ho desconeixia tot o gairebé tot de la meva nova ciutat de residència.

Com em sembla natural i a més curiosa com sóc, aviat em vaig interessar per tot el que feia referència als costums i història de Sant Cugat i el seu entorn. Aleshores s'estava edificant a Bellaterra el que seria la Universitat Autònoma i amb aquest motiu s'havien expropiat, amb unes compensacions que segons deien eren miserables, un munt de terrenys agrícoles que pertanyien a veïns de Sant Cugat, per la qual cosa els pagesos del lloc hi estaven força revoltats i comentaven mil històries, no recollides en cap estudi, entre les quals recordo que deien que malgrat els havien expropiat grans superfícies de terres, s'estava construint a sobre d'un terreny pantanós i que aquest fet tindria greus conseqüències.

També semblava haver-hi un fort moviment assembleari i veïnal que ben aviat em va interessar, amb uns resultats no sempre del tot encoratjadors perquè hi ha moviments que viscuts des de dins, amb les relacions de poder que sovint s'hi estableixen, perden molt del seu atractiu.

Casa meva estava molt a prop del fabulós Monestir i quan des de Òmnium (em sembla recordar) es van organitzar unes jornades per conèixer l'entorn de Sant Cugat i a més tot el referent al Monestir, no hi vaig dubtar gens a inscriure'm.

Potser us semblarà que tot això no ve a tomb amb el tema del llibre, però d'alguna manera el que m'ha empès a recordar-ho és justament perquè hi veig la relació amb el que fa referència a la Memòria Històrica.

Quan ens van fer la visita comentada al Monestir, a banda de destacar tots els aspectes ja molt coneguts del seu magnífic Claustre amb els fabulosos capitells, i també el rosetó que presideix la nau i que, en els primers moments de la Guerra, uns radicals anarquistes volien enderrocar per tal de fer una entrada més àmplia per poder-hi encabir carros i carretes, amb la qual cosa no només s'hauria perdut una gran obra mestra, sinó el que era més que probable, s'hauria enfonsat una bona part de l'edifici. Per sort, algú amb més criteri els hi va fer abandonar la idea.

Però tampoc no era això ben bé al que em volia referir: La visita a l'interior del Monestir ens la va fer un senyor ancià, molt encorbat pel pes dels anys i de la molta història viscuda, i ens va anar relatant amb molta senzillesa, tot un reguitzell d'històries i anècdotes, fins i tot de la conflictiva relació dels antics rectors per unes foteses, o dels domassos que s'hi conservaven.

En aquell moment jo, i molta més gent, l'escoltaven embadalits i com a molt en preníem algun apunt, però el cas és que mai ningú no va fer cap gestió per recollir en una gravació o en un llibre tota l'experiència i els sabers d'aquell home, el nom del qual fins i tot desconec, que a hores d'ara ben segur que ja és mort.

És en aquest sentit que m'ha commogut aquest llibre de'n Jose Maria Solé i Sabaté. Potser no conté grans frases o històries rellevants o més o menys desconegudes; és ja molt el que s'ha escrit al respecte, però té la validesa i la grandesa de recollir uns testimonis reals d'unes persones, poques, d'aquella dissortada època, que encara resten en vida.

Són onze testimonis, dels quals, només em permeto recollir aquí les breus dades dels autors i que tenen el comú la seva avançada edat (algun ja era mort a l'hora de publicar el llibre) i el fet d'haver viscut la guerra. El bàndol o les ideologies aquí ara importen menys, la guerra els va marcar a tot@s i en general, tos van patir el llarg i terrible post franquisme, que en algun cas els va fer reflexionar i fins i tot canviar les seves simpaties inicials:

-          Miquel Siguan Barcelona 1918. Psicòleg
-          Edmon Gimeno i Font Caseres (la Terra Alta), 1923. Geògraf
-          Josep Maria Massons Valls (Alt Camp) 1913. Metge
-          Valeri Fenés Pots (La Noguera) 1919. Mestre
-          Víctor Torres i Pereña Lleida (el Segrià) 1915. Advocat
-          Trini Ballonga Casserres (el Bages) 1924. Obrera
-          Joan Riera. Barcelona, 1912. Empresari.
-          Lluís Molins de Mur. Sabadell (Vallès Occidental) 1911-2006. Pintor
-          Luis Romero. Barcelona, 1916-2009. Escriptor i historiador.
-          Josep Torra. Manresa (el Bages), 1921. Comerciant.
-          Núria Folch i Pi. Barcelona, 1915. Editora [Vídua de Joan Sales]

He volgut recollir només quatre dades que els entrevistats van aportar. Ha estat volgudament que no es corresponguin amb els seus autors ja que m'ha semblat que d'alguna manera recollien un sentiment general de tots els autèntics protagonistes de l'obra:

Cap al desembre del 1938 em vaig passar a les línies enemigues. (...) Una vegada, em vaig quedar sense camisa i una camperola amb qui vaig fer una certa amistat me’n va oferir una que era del seu fill, que estava combatent amb l’exèrcit roig. Ho vaig trobar molt emotiu. 
(...)
A mi el que em va fer sentir distant i molt decebut del franquisme que s’anava estenent pertot arreu va ser veure la persecució de la llengua catalana. Això m’hi va fer sentir contrari. 
(...)
La guerra la vam perdre per culpa de la divisió que hi havia a les esquerres. Es va tenir més en compte allò que ens separava que el que ens havia d’unir, que era l’amor al país. 





Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada