AVIS I AVIES

Em permetré començar aquest escrit amb una història personal, o més aviat, amb el record d'una història que la mare m'havia contat molts cops i que es refereix als meus avis materns.

És molt poc el que conec dels meus avis, quan jo vaig néixer eren morts tots quatre, tant els materns com els paterns i no en conservo ni tan sols cap fotografia.

En el cas que em refereixo, només puc parlar de records d'uns relats en els que segur la mare, una somniadora malgrat tot el que li va tocar viure i patir,  hi va posar una bona dosi de imaginació o fantasia, però ara jo contaré la història tal i com me la va transmetre.

Els avis van néixer a Múrcia, no sé l'any, però si compto que la mare ho va fer a l'any 1917 a Barcelona, puc suposar que ells eren nascuts abans del 1900.

De ben jovenets es van conèixer i es van enamorar, però, ai las! els pares no ho veien amb bons ulls i en especial els d'ella que ja havien concertat o aparaulat un matrimoni amb el fill d'alguna família coneguda que estimaven més convenient.

Per superar aquesta adversitat, els dos joves van decidir agosaradament, fugir i així van arribar a Barcelona. Però que ningú no es pensi que la seva intenció era viure plegats, no, ell va trobar feina primer com a mosso i més tard com a guàrdia d'assalt i ella es va posar a servir fins que van poder estalviar per casar-se. Naturalment de les respectives families mai més no en van saber res.

Van tenir tres fills, dues noies i un noi. Només l'avia i la que seria la meva mare van sobreviure a la guerra, la germana petita va patir una malaltia comú, però a causa de les difícils condicions d'una Barcelona contínuament bombardejada va morir, i el noi va desaparèixer mentre lluitava per la República i mai més no en van saber res d'ell. Tot fa suposar que el seu cos, com molts altres, es troba abandonat en algun marge.

També l'avi va morir durant la guerra, així que, ja veieu, una història d'amor, possiblement una mica amanida amb retocs novel·lescs, però amb un final cert i tràgic.

L'avia a poc temps d'acabada la guerra també va morir, tot fa pensar que el patiment i el dolor la van superar.

En Vicenç Villatoro ens narra la història del seu avi patern: Vicente Villatoro Porcel nascut a Castro el 1889  i que va morir a Terrassa el 1977, i ho fa tant per homenatjar-lo com per reivindicar els seus orígens.

Potser quan fem cinquanta anys necessitem fer un mite de les nostres arrels. Mitificar és inventar, però no pas inventar del tot. És engrandir, solemnitzar, convertir les coses en transcendents. 

També ens parla de la guerra, de les morts, de les venjances... El seu avi Vicente, igual que la meva família va estar al bàndol dels perdedors de la guerra i des de Castro va patir persecució i presó, i repressió... 

Feien llistes, doncs a Castro. (...) Els vencedors anaven fent els seus informes abans fins i tot de ser ben bé vencedors. (...) Ho van escriure ben aviat, amb la memòria fresca, no fos cas que s’oblidés. (...) La guerra encara no s’havia acabat i ja posaven els fonaments de la victòria. És a dir, de la venjança. 

(...)

Res del que va passar en aquells temps, ni les fugides ni les revenges ni les felicitats precàries, no s’entén sense el terror. No la por, el terror. Més enllà de la por. La por és racional, pot ser silenciosa, quieta. El terror et descentra, et treu de tu mateix, com un esclat. Et fa perdre la raó.

(...)

Castro estava ple, la gent s’hi havia d’encabir en poc espai, brutícia, gentada, malaltia, soroll. S’hi passava gana, tot era escàs, tot s’aprofitava o s’havia d’aconseguir de sota mà. Hi havia por, encara mataven gent, els qui manaven volien que es notés, arbitraris, prepotents, alguns de cruels, massa poder emborratxa, el poder sobre la vida i la mort. 

...i des de Castro, l'avi Vicente, va patir persecució i presó, i repressió i un dia va decidir marxar. 

No és un home que va a Terrassa, és un home que se’n va de Castro.