EL DIABLE I L'HOME JUST

El protagonista de "EL DIABLE I L’HOME JUST" de'n  Jordi Coca, gairebé el podríem qualificar com un pobre diable que tot i que en una època no massa llunyana, ha estat un psiquiatre amb certa nomenada i clientela amb molta solvència econòmica, en l'actualitat es veu immers en una tràgica i irreparable solitud i es dedica a escriure llargues missives carregades de dolor i ira adreçades a la seva dona que l'ha abandonat i a algun amic, o no tant amic, sense ni tan sols estar-ne segur que les missives són enviades, o que les adreces són les correctes:

 Potser en conjunt les cartes que he fet fins ara són exagerades i contradictòries, però per a mi han estat i són un bàlsam.
(...)
Sé que quan t’arribi aquesta carta la miraràs estranyat i dubtaràs si l’has d’obrir o no. I sé que l’obriràs i que en llegir el que t’he escrit pensaràs que he perdut el seny. 

I al mateix temps que va redactant cartes i més cartes injurioses  i incoherents, reflexiona vers la seva dissort que vol atribuir a una força maligna coneguda com a Mefistófil, Satanás, Lluzifer, Belzebú... com sigui que el vulguem anomenar, però que en definitiva tot esdevé una reflexió vers el mal.

Són encontres, trobades [suposadament amb el diable], i estic per dir-te que en un cert sentit fins i tot es podria parlar de reconciliació (...) Passi el que passi, esdevingui el que esdevingui, el que compta es com ens afecta a cadascú de nosaltres el bé i el mal. 

(...)

Segons com, em sembla que el diable era cordial i que parlàvem del passat, del bé que ens anava la vida abans que ell ens advertís del canvi. Era com si volgués fer un repàs per estar carregat de raó en anunciar-me que els bons temps s’havien acabat. 

(...)

He vist el monstre a indrets diferents i em consta que habita la Terra sencera, i potser fins i tot podria ser que les seves contraccions empenyessin la rotació del planeta.

No és del tot cert que el protagonista sigui un home just, tal com vol indicar el títol, més aviat ell, en el seu exercici d'auto-compassió, pretén sentir-s'hi identificat:

Senzillament et dic que no puc acceptar la culpa com una base del meu comportament. M’he passat anys aconduint els pacients  [Ha estat un psiquiatre amb un cert èxit professional] cap a la idea que no s’havien de sentir culpables, que podien admetre els seus errors i que això no els havia de turmentar, que tenien l’obligació –és un mot que no m’agrada- de viure. 

En el seu deliri, arriba a acusar la seva dona de ser-ne la manifestació del diable:

No hi ha dubte: tu ets el diable. Ets tu qui va enterbolir la senyora Fuster fins a precipitar-la sota del vehicle que li va provocar la mort. [D'alguna manera un fet que va ser l'inici de la seva decadència]

Simplificant un tant, podríem afirmar que en el fons és la història d'una decadència personal i professional i una gran, absoluta i irremeiable solitud, en part per no saber o no voler acceptar la part de responsabilitat que li correspon en tot plegat.

D’acord, fixa’t on he arribat: diré el mateix que el príncep [Personatge de L’idiota] “Probablement tinc culpa en tot... no sé ben bé com... però indubtablement tinc culpa”

(...)

I basculo entre la culpa i la innocència.