Els mestres de la República

Quan, ja casada, estudiava magisteri, vaig tenir la immensa fortuna de conèixer algun dels mestres republicans que van ser "depurats" pels vencedors. Tinc un record d'admiració i gratitud vers ells, que encara exercien mentre jo feia pràctiques. Treballaven en la escola pública on portava els meus fills i d'ells vaig aprendre molt més que de totes les llargues i a vegades feixugues classes.

Han passat molts anys i tant els meus fills com jo, tot i que no sabem què se n'ha fet d'ells (la vida dona moltes voltes) servem un record inesborrable.

Aquest llarg preàmbul ve a tomb del llibre que tot seguit comentaré i que no és altre que: "LA GUERRA AMB ULLS D’INFANT" de'n  Salvador Domènech i que en el preàmbul ens indica:

El llibre de Salvador Domènech que teniu a les mans té aquesta voluntat clara de recuperar una part de la història de l’educació de les escoles i dels infants de Barcelona durant els anys de la guerra. (...) Es tracta de textos escrits per infants, no pas memòries de persones adultes que rememoren la seva infantesa. 

(...)

La lectura del llibre ´de'n Salvador Domènech és imprescindible per conèixer el dia a dia de l’escola, i de la Barcelona bombardejada. 

I sí, hi estic totalment d'acord, en el sentit que la considero una lectura imprescindible fonamentalment, però no només, pels que hem exercit o encara exerceixen com a mestres, i tal com el mateix autor ens diu:

Aquesta obra és un recull d’escrits d’infants i de jovent sobre la visió que van tenir del concepte de guerra històricament parlant -per part de les mestres i els mestres, o de la consulta de llibres- i em major mesura, com van viure -millor dit patit- la Guerra Civil Espanyola. 

(...)

L’objectiu principal per a publicar-los ha estat el d’ampliar el pòsit de la memòria històrica col·lectiva recuperant les memòries de les persones que la van viure; i divulgar-la d’una manera planera com és la confecció d’aquest llibre.

(...)

Durant la República (inclòs el període la Guerra Civil) es va intentar fomentar l’autonomia i la responsabilitat dels actes de cadascú i de la tasca escolar realitzada, i treballar perquè tinguessin una bona base d’equilibri emocional i maduració social. 

Poca cosa més podré afegir, tret que només he recollit una petitíssima mostra d'un dels textos que podem trobar i si ho he fet és perquè parla d'un dels molts bombardeigs que van patir i de la seva sortida cap un refugi, i és quelcom que la meva mare m'havia referit, quant encara molt jove i amb un nadó als braços havia hagut de refugiar-se:

Un dia d’alarma a l’escola:

A l’escola, quan hi ha alarma, tots acudim al refugi que ens ha sigut destinat, amb el major ordre possible.

(...)

Les primeres vegades tots ens esveràvem, però malgrat això, sempre acudíem amb ordre al refugi. Després, com que veiem la serenitat dels professors, ja no ens hem esverat més. 

He descobert quelcom que ignorava i és que els quàquers els duien pa cada dia. També rebien llet en pols d'ajudes internacionals, però aquest extrem ja m'era més familiar donat que els primers anys de la dura postguerra es seguia repartint entre les famílies que tenien criatures.

I ho deixo aquí, només amb la recomanació de la lectura d'aquestes històries de una bona colla d'infants que calculo d'edats compreses entre els cinc, sis i dotze anys.

Però he deixat pel final les paraules d'una de les alumnes que l'autor va poder entrevistar i que ja amb noranta anys té unes paraules emocionades de record per la seva escola:

El professorat volia aconseguir amb el seu ensenyament que cap matèria estigués per sobre d’una altra, que tinguessin un valor pedagògic semblant, i que l’alumnat acabés l’ensenyament primari amb un domini similar entre les matèries de lletres, de ciències, d’expressió corporal, de manualitats... És a dir, emprar un ensenyament el més integral possible per tal d’aconseguir persones equilibrades i harmòniques per afrontar els reptes de la vida.