Carrer Bolívia

Confesso que en les primeres pàgines vaig considerar que la Lina, la protagonista de la història, era una dona tova i submisa, cosa que em desagradava, i que només després d'endinsar-me de ple en la història vaig canviar de parer.

El que a raó d'alguns comentaris recollits en la història puc afirmar, és que el Néstor, el seu gran amor, era un maltractador, un home que només s'excita sexualment amb el dolor aliè i d'això l'autora ens deixa bones mostres:

Li havia clavat bufetada i després, en un silenci de sospirs, l’havia feta vessar de plaer. (A la Núria, la seva amant). 

 Amb un sol gest, l’havia fet pujar a la caseta del terrat, ( A la Lina, la seva dona) davant d’ell, les espardenyes barates escales amunt, després l’havia arraconada a la paret. Ell, espasa llavors, aquell dia, li havia vist els ulls atemorits.

A la Lina de ben petita ja la posen a servir a la casa del senyoràs del poble. Ella és una nena desperta i amb moltes ganes d'aprendre, cosa que a la senyora, que havia estat mestra abans de casar-se, la porta a interessar-se personalment durant un temps en la seva educació. 

Les coses, però es torcen, coneixerà en Néstor, un líder sindical molt ben plantat, que la encaterina  i ja embarassada, es casaran. Com molts altres, cercant un futur millor i seguint el seu marit, abandona el seu Linares natal per instal·lar-se a Barcelona, al Carrer Bolívia, on ella portarà una vida senzilla al barri mentre el marit es va comprometent cada cop més en la lluita obrera:

Havia sentit dir meravelles de Barcelona, pestes dels catalans i queixes de la terra estimada que no donava per viure i que havien de deixar. Per un temps. Fins que recollissin una mica per tornar-se’n.

(...)

El cas és que els primers temps al carrer Bolívia van ser de canvi. La nena, la casa, la Sierrita, [Una veïna amb qui congeniarà] els voltants...

I així les coses, la vida torna a torçar-se-li quan el seu marit fuig a França amb una altra dona i la deixa a ella i a la filla encara petita soles i sense recursos:

El món era un bloc de gel i jo era un tronc embarrancat en aquella quietud gelada i allí m’aniria podrint i desfent, mira tu, matèria.

M'estalvio totes les peripècies que ha de sortejar per tirar endavant, fins i tot amb la incomprensió de la filla que la culpa de covardia en no haver seguit el pare a França.

Enyorada de Linares, pensa que les seves arrels estan en el poble i torna, cercant un mon que ja està lluny de ser el que ella ha idealitzat en el seu record:

Linares era una delícia, es respirava una calma amistosa pels carrers. S’havien acabat els monstres de deu pisos al meu voltant, el fum, la pudor, l’espai sense suc del Besòs. ¿Com m’havia pogut enterrar tant temps en aquell barri?

Però els records són els records, la infantesa és la infantesa i la realitat acostuma a ser tota una altra. Personalment no m'he trobat mai en aquesta tessitura, però pel poc que sé dels meus avis, que van venir de Múrcia, s'hi sentien tan catalans com murcians, però no sé si això els ocasionava cap problema. El cert, però és que ells mai no van tornar a la seva terra, potser perquè els seus fills van néixer a Catalunya, va esclatar la guerra, es van alinear clarament en el bàndol republicà, i dissortadament ells i dos dels seus tres fills hi van perdre la vida.

La Lina va dubtar, però un cop de nou a Linares, no acaba de trobar el seu lloc i s'enyora de Barcelona: 

La Lína Vilches acabava de descobrir aquell espai entre dos mons, que et fa foraster de la terra on has nascut i propietari d’on vius, i viceversa. Mai més no tornaria a se d’un sol lloc. 

També us pot interessar aquest comentari a Fragments personals