diumenge, 4 de setembre de 2016

MANUEL BAIXAULI



Ja sé que ho he comentat altres cops, però prefereixo els llibres que m'expliquen tota una història i em resisteixo a llegir relats curts o, com és el cas, petites reflexions, però tot i això, com que en Baixauli em mereix molt respecte hi dedicat gairebé una estona cada vespre abans de dormir, a llegir una o dues de les aportacions que a mode de capítols confegeixen aquest llibre.

A més a la qualitat literària de les publicacions, cal afegir la senzillesa eficaç dels dibuixos amb els que el propi autor il·lustra els relats.

Bé, no puc afegir res més, fora molt complex gosar a resumir ni una mínima part, però copio algunes de les frases que per un o altre motiu han captat més la meva atenció. Espero que us agradin tant que us animeu a llegir-lo sencer.


Ningú no és profeta:
Però que ningú no es desanime. La vida val molt la pena. No sols pels incomptables plaers quotidians que l’amenitzen, sinó també per aquella bellíssima obsessió que tenim per arribar més enllà del que apunten els nostres límits.

Indescriptible:
En tot cas, cada dia tinc més clar que el problema de la literatura, i de l’art en general, no rau en el que dius, sinó en la manera com ho dius. (...) Encara que sigui subtil, secret o recòndit. Sense conflicte, no hi ha literatura. 

Cavall de trot infinit:
En una cosa coincidim tots: no tenim temps. Anem de bòlit, les hores del dia se’ns fan curtes i la distància entre el que volem fer i el que fem creix com més va més. 

La lliçó de Bartleby:
No és lliure qui fa allò que li demana el cos, sinó qui fa el que decideix, a consciència, fer, per damunt de la pressió d’aquells tirans que són els instints i la vanitat. 

Una pregunta incòmoda:
Al lector li agrada creure allò que llig. 

La caixa infinita:
Al cap dels anys acumulem objectes de procedències múltiples i amb intencions que, sovint, caduquen aviat; objectes que ens acompanyen muts, oblidats, en qualsevol racó de les habitacions que freqüentem. (...) Davant de la pèrdua, només ens queda la malenconia. O la escriptura. 

Estoiques parets:
Diem “casa meua” i ens equivoquem. Un dia, pel motiu que siga, visitem un edifici que en una altra època ens fou familiar, que consideràvem nostre. (...) Diem “casa meua”, “el meu despatx”, el “meu lloc de treball”, i som ingenus. (...) Res no ens pertany, llevat de nosaltres. Tot ho tenim en préstec. Quasi tot el que ens envolta ens sobreviurà. 

L’enterrador:
Algunes imatges de les meues ficcions provenen de somnis. 

Bon any nou:
Setembre és, sens dubte, un dels millors mesos de l’any, si no el millor. 

El nom:
A mi em costa bastant, trobar un títol. Sol ser l’últim que faig, en un llibre o en un quadre. (...) Escriure és terapèutic, el foll que tens dins es desfoga en el paper i et deixa en pau. 

Refugis:
Diu molt, d’un, l’espai on treballa, diu més inclús que el seu habitatge. 

Cadires buides:
Al públic li agrada allò que és gratis: no para de veure pel·lícules i de llegir llibres pirates, però al públic se li’n foten les nostres presentacions de llibres, els nostres concerts, les nostres conferències o mítings. Passa de nosaltres. (...) Per a ser públic no cal gaire formació, n’hi ha prou de no badallar ni adormir-se mentre dura l’acte i de saber aplaudir quan toca. 

Gelat de regalèssia:
Sóc mol més passejador que no escriptor o pintor. (...) Passejador i lector serien, si ho poguera triar, els meus oficis. 

Podeu trobar més comentaris a Fragments Personals



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada