dissabte, 10 de setembre de 2016

Una qüestió personal



L'autor, en Kenzaburô Ôe, que al 1963 va tenir un fill amb autisme i microcefàlia, ens narra en aquest llibre l'experiència que afronta un pare primerenc davant el naixement del seu fill amb una greu discapacitat.

És un relat dur, però que potser per la meva experiència professional en aquest camp, considero sincer i realista.

Mai no pot ser fàcil enfrontar-se a la noticia que el fill tan esperat i desitjat pateix d'alguna disminució que farà que la seva vida no sigui totalment plàcida i el que entenem per "normal". He vist famílies culpabilitzar-se cercant "pecats" que purgar, mentre que d'altres tracten de negar la realitat i reaccionen a la defensiva; encara n'hi ha d'altres que cerquen remeis miraculosos, que es deixen entabanar per aprofitats que els prometen resultats impossibles que mai no es realitzaran, i fins i tot, i aquí ho deixo, alguns, pocs, que decideixen girar-se cap a la religió, sigui aquesta la que sigui, a la recerca d'alguna actuació mística o miraculosa que els deslliuri d'aquest patiment.

Vull que quedi palès que amb aquests comentaris no estic jutjant ningú ni tan sols minimitzant el patiment de les famílies, només exposo una realitat que repeteixo he conegut, però només, i no és poc, des de la vesant professional.

El protagonista, en Bird, amb 27 anys, ja abans del naixement d'aquest fill era una persona un tant insegura, ex alcohòlic: "Mentre no entengués per què s’havia submergit en l’abís de l’alcohol, hi hauria el perill que tornés a caure-hi inesperadament.",  dominat per la seva esposa i constantment menyspreat pels sogres.

Amb aquests precedents, ja de per sí preocupants, s'enfronta al naixement del seu primer fill i amb el tracte d'un metge absolutament desconsiderat i sobrepassat pel que acaba de comprovar:

Si vol que li sigui franc, em sembla que, tant per a ell com per a vostès, val més que es mori. 

I en Bird comença el seu calvari particular, els sogres li ho volen amagar a la mare, ell es troba desorientat, forçat a mentir, i totalment sol mentre tracta de racionalitzar el què segurament els espera:

Vermell com una gamba i embolcallat amb aquella pell llustrosa com acabada de cicatritzar, començava a viure com una bestiola, arrossegant un llast feixuc al cap. ¿Tindria una vida de vegetal? 
(...)
¿Com s’ho farien ell i la seva dona per continuar vivint amb el pes d’aquella criatura que quedaria com un vegetal? Havia de trobar la manera de desempallegar-se d’aquell monstre. (...) Alhora, però, es va posar vermell i va començar a suar, avergonyit per la tènia d’egoisme que s’havia apoderat d’ell. 

I així comença una etapa en què els metges li insinuen que millor no donar-li cap aliment al nen, tot i que més tard se'n desdiuen, fins els comentaris poc afortunats i burlescs de les infermeres que l'atenen i el pare que va entrant en totes les contradiccions possibles, desitjant amb vergonya i alhora tement que el petit mori, fins arribar a un dels possibles desenllaços de la història que no desvetllaré.

En la majoria de qüestions personals, pots anar-te endinsant en una cova i avançar fins que trobes una veritat que no t’afecta només a tu sinó a tothom. I així, encara que pateixis, trobes una compensació al patiment. 


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada