dissabte, 6 d’agost de 2016

Un heroi oblidat


Curiós i interessant relat d'un almenys per mi, poc conegut Guillem Martí

Tota la història, segons el mateix autor ens indica, gira entorn a un parent llunyà en Miquel Serra i Pàmies, que va descobrir quan en Guillem confegia un treball pel batxillerat 

Ja a Mèxic, Serra i Pàmies va escriure una carta al seu germà on manifestava:
“Tu creus que si els barcelonins coneguessin aquest episodi em tindrien un agraïment? Jo, que podia perdre la vida a Barcelona en les meves dilacions i contraordres primer, i a Moscou després, en el procés. Creus que un dels veïns a qui li esperava una mort segura em donaria les gràcies? No, germà Josep. Els pobles s’obliden dels perills que han passat i viuen el present. Si algunes gestes recorden són les bàrbares, no les humanes [...] Al meu entendre ningú pot afirmar haver complert amb el seu deure, ni com a català ni com a home públic. Tots, absolutament tots, som responsables de la tragèdia del nostre poble. L’únic que jo podria demostrar és que no he estat un covard.”
Ens trobem davant un relat sens dubte colpidor que ens situa a la Barcelona dels darrers moments de la Guerra Civil quan tot s'havia enfonsat i la desfeta era palesa en tots els sentits. Només un home compromès amb els seus principis es manté fidel a l'estimació per la seva pàtria i pels conciutadans, i per sobre de la seva pròpia seguretat i la de la seva esposa, embarassada, lluita per evitar el que podria ser una autèntica massacre ordenada des dels radicals comunistes que volien imposar la política de "terra cremada" sense voler prendre en compte el patiment i la pèrdua de vides humanes que això suposava.

Ell ha vist fanàtics de tots dos bàndols en aquella guerra, i sap que serien capaços d’obrir la seva pròpia mare en canal i llançar-la als gossos per tal d’aconseguir una victòria, encara que fos pírrica. 

Va inventar-se mil i una estratègies i martingales per tal de desobeir les injustes ordres i malgrat que se'n va sortir ho va fer amb un alt preu personal que van suposa l'exili i la separació durant molts anys de la seva estimada esposa i la filla que va néixer poc temps després, i amb les quals no es va poder retrobar fins passats molts anys:

Serà allà quan baixin de l’autobús. Esperant-les. Igual que les ha esperades tots aquests anys horribles
Vull detenir-me un moment en destacar un episodi calcat al que jo de petita vaig sentir parlar algun cop a casa i que sempre em commovia tot i no poder copsar la magnitud del que suposava.
Valgui aquest petit recull com a homenatge a totes les dones i ancians que van haver de lluitar per la supervivència de la seva família, alguna, com en el cas de la meva mare, amb nadons i sense res per alimentar-se no ja degudament sinó per sobreviure:

Els assaltants accedeixen com poden a l’edifici i en surten coberts de sang i de nafres de tota mena, però també duent un botí que s’ho val: sacs de cigrons, de mongetes, de sucre; pots de llet condensada i de carn soviètica en llauna. Qualsevol cosa que es pugui menjar o beure. Quan els sembla que ja no poden carregar res més, fan mitja volta amb el que han pogut arreplegar i corren a perdre’s en la foscor, no sigui cas que algun endarrerit els ho vulgui prendre i encara hagin de lluitar per segon cop per allò que ja s’han guanyat una vegada. 
(...)
23 de gener del 1939:
Allò ja no és una guerra, és una farsa. Però una farsa que cada dia es cobra un bon grapat de vides i que en continua demanant més i més.

Tot el relat està novel·lat i és potser aquest l'únic inconvenient que li puc trobar. Sincerament penso que la història crua té prou força per captar tota la nostra atenció sense la necessitat de cercar altres afegits que l'únic que aconsegueixen és distreu-rens del que realment és important. Aquesta, però només és la meva opinió.

No podem permetre que aquest i d'altres episodis caiguin en l'oblit, tenim el dret i el deure de mantenir vives les memòries d'aquells que ens van precedir i van lluitar i resistir fins al límit de les seves forces per defensar les nostres llibertats:

Les paraules, al revés que les bales o els soldats, no s’esgoten mai. 

Podeu consultar la història complerta aquí:

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada