dissabte, 24 d’agost de 2013

Sense nostàlgia. 1 - El perquè.

                                                   
Va ser a raó d'un altre post que vaig escriure fa un temps que em va començar a rondar la idea de dedicar-hi alguns escrits a  parlar del barri on vaig néixer i vaig viure fins els vint-i-un anys i fer-ho en diferents etapes com una mena de capítols. Hi ha molt a comentar del barri, tot, és clar, vist des del meu record i les meves vivències relacionades amb el mateix.
El costum d'escriure em ve de molt lluny: generalment reflexions i sensacions personals, coses que em passen pel cap i que no sempre comparteixo, però aquest cop he recuperat un escrit de fa ja uns anys i que ara em serveix com a introducció.
           
EL BARRI: UNA VISITA DESPRÈS DE MOLTS ANYS

 Sense ser cap meravella el recordo amb un cert afecte, que de manera inexplicable ha anat creixent al llarg dels anys. No havia tornat des que vaig marxar l'any 1964.

El dia de Sant Esteve del 2000, el darrer del Mil·lenni  en una llarga passejada matinal pel que havia estat el meu barri fins els 21 anys, vaig rememorar una part important de la meva infantesa. Ara el barri està ple d'immigrants: comerços regentats per i per a pakistanesos, xinesos, àrabs...carnisseries musulmans que val a dir la vianda presentava una aparença com la de tota la vida (potser els prenen el pel als clients fent-los creure que és morta a la manera tradicional), restaurants que servien Cuscús i Tagí i, el que més m'ha sorprès, locutoris. El negoci amb els nous immigrants deu estar en les conferències i les transaccions monetàries amb les famílies.

Res del que veia m'era familiar, tot era massa brut i deixat. A les façanes no s'ha fet cap mena de manteniment i això és especialment greu si es té en compte que quan jo hi vivia ja estaven fetes un fàstic.

Poques coses seguien encara mig en peu: el bar, la farmàcia, preciossíssima si algú es prengués la molèstia de netejar la façana. La meva escola ara és una pensió, en canvi l'escola que anava el meu germà, encara manté les lletres a la façana i una mica més amunt la antiga nomenclatura d'Escola del Districte Sisè i l'escut amb les quatre barres. Els seguidors del Paco eren tant incultes que ni se'n van adonar del detall, i avui, els seguidors de ni se sap qui tampoc no semblen destacar per la brillantor dels seus cervells donat que ni se'ls acut restaurar una relíquia com aquesta.

La Plaça del Padró manté la font, que han reparat matusserament amb pegats de ciment aquí i allà quan el millor que tenia era l'aigua i la colla d'amics que ens hi aplegàvem amb l'excusa d'omplir el càntir i aquestes són coses que no poden reparar ni que vulguin, que no ho sembla.

També segueix en peu el bar de la meva infantesa i de la vida del meu pare. El carreró del costat, per on solia passar a comprar el gel els dies que teníem diners per aquest luxe, és un abocador d'escombriaires que arribaven fins els sostre.

La Església del Carme, on vàrem fer la primera comunió el meu germà i jo, restava tancada, cosa més que curiosa si tenim en compte que es tractava d'un dia festiu i a les 13 hores, que sol ser la de la missa dels rics o dels poc matinadors.

Passats uns dies d'aquestes primeres impressions m'he assabentat que a la fi ha entrat la piconadora a l'escala on havia viscut i de debò que me n'he alegrat, queda molt millor la Rambla del Raval que tots aquells edificis marginals que més que alçar-se queien de pura pena.
(desembre 2000 - gener 2001)
  
La impressió tan negativa que em vaig emportar aquell dia ha fet que vulgui tornar i tractar de mirar-m'ho tot amb uns altres ulls, els ulls de la nena i la jove que hi va viure i que ara vol recollir no com cap homenatge, sinó més aviat com un desgreuge per mi mateixa.
Aquest és el perquè del record, sense cap nostàlgia.

2013. Vista general del Carrer del Carme

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada