Església i Poder

Segur que algun cop hem escoltat o hem pronunciat aquella frase tant coneguda de "Con la Iglesia hemos topado". Doncs bé, en aquest llibre tenim la confirmació del què la saviesa popular ha recollit en la frase esmentada.
L'estudi, que fa menció a Pius IX i a la encíclica Syllabus, (1864) la principal novetat de la qual va ser la proclamació de la infal·libilitat del Papa, arriba fins als nostres dies, per la qual cosa el fa, al meu entendre, un valuós document de coneixement i reflexió.

Per començar un petit tast del què podem trobar en les seves pàgines:

"LOS INSTRUMENTOS DE PODER DE LA IGLESIA CATÓLICA, AYER Y HOY:

Con el monopolio de la fe y la gracia, la Iglesia devino en una empresa de dominación política, pudiendo obligar a sus súbditos, llegado el caso, a la desobediencia a su soberano. Y con la administración de la confesión dispuso de potentes herramientas de control de las conductas individuales y colectivas de los crstianos, con un doble efecto; el alivio de sus conciencias y un efecto intimidatorio."

A casa meva no eren pas religiosos, no anaven a misses ni resaven el rosari, ni seguien cap d'aquests rituals. Tant és així que quan vaig tenir edat escolar malgrat que el què estava més en boga era portar els fills, en especial les nenes, a una escola "de monges", els meus pares, amb bon criteri, em van portar a una escola que podríem definir com a laica, del barri. Bé, el qualificatiu de laica cal situar-lo en el context de l'època (post-guerra), però les professores no eren religioses a excepció d'unes xerrades que ens donaven periòdicament un capellà missioner que ens esgarrifava amb relats tenebrosos dels patiments que patien en les seves creuades en terres d'infidels i que a més recaptava diners per les missions i no mirava de massa bon ull les qui, com jo, no hi contribuíem, entre altres coses perquè prou feines teniem a casa per administrar el poc que es guanyava.

La pressió i el poder que exercia la Església en aquells anys era molt, un poder que venia de molt lluny, però que en el breu període de la proclamació de la República s'havia vist privat d'alguns dels seus privilegis. És així que aviat van prendre posició al costat dels rebels que els podia oferir tot el que desitjaven.

"El cardenal Gomá calificó de providencial la sublevación antes de cumplirse un mes del pronunciamiento militar. Y no fue el primero en utilizar la palabra “cruzada”; se le había adelantado, entre otros, el arzoobispo de Santiago, Tomás Muñiz. Y fue el futuro sucesor de Gomá y entonces obispo de Salamanca, Enrique Pla y Deniel, quien le dio carta de naturaleza, el 30 de septiembre de 1936."

Així que amb el triomf de les tropes rebels, van recuperar el poder per imposar-se i fer valdre els privilegis que els donava el nou règim i que en el meu cas vaig sentir des de l'escola amb les xerrades que he mencionat, la celebració al maig del mes de María amb un gran altar que col·locaven en una de les aules, que es guarnia amb les flors que portaven les alumnes i que com en el cas de les missions a casa meva no estaven de romanços i mai no en vaig portar, i davant del qual cada matí ens feien resar algunes oracions que no recordo, el Rosari tots els dissabtes al matí i l'obligació de presentar cada dilluns el Full Dominical com a demostració que el diumenge havia assistit a missa. I tot això, com ja he dit, en una escola aparentment laica.

"EL TRIUNFO DEL ESTADO CATÓLICO, EL NACIONALCATOLICISMO

El Nuevo Estado, autoritario y confesional, concedía a la Iglesia la participación en el control de la moralidad pública, colaborando a tal fin las autoridades gubernativas con las religiosas.

(...)

La restauración católica pasaba, evidentemente, por las aulas. Pero debía salir de sus paredes y extenderse a la vida social en su conjunto mediante un plan organizado, con misiones populares recorriendo el país para encauzar la inmoralidad, supuestamente permitida en los años anteriores, y completar la victoria militar con la religiosa, con la restauración de imágenes y fiestas religiosas tradicionales."

Encara que sembli estrany, em va sorprendre quan els pares em van anunciar que faria la comunió, a mi no m'agradava la idea de disfressar-me i tenir que caminar amb cura de no trencar-me el vel ni malmetre'm el vestit que havia d'anar mostrant a familiars i amics; a més donat que els pares no eren practicants no ho entenia massa, però com no podia ser d'un altra manera, la vaig fer amb un vestit llarg i presumptuós, que em va confeccionar la mare que era modista, ja que calia demostrar a tothom que formàvem part de la comunitat que pregonava els "bon costums" a l'ús de l'època, i encara més tractant-se d'una família que estava entre els descreguts "rojos" que van perdre la guerra: i per això, més tard ho vaig entendre, era necessari fer aquesta mena de representació pública.
Fer la comunió implicava també la confessió una d'aquelles "potentes herramientas de control de las conductas individuales y colectivas de los crstianos", que recollia en el fragment del principi d'aquest escrit. Recordo els problemes que tenia perquè no sabia que era el què havia de confessar, ja que a casa no havia sentit parlar mai de "pecats" i també recordo, com no! la impertinència del capellà que va anar repassant els manaments i pretenia que jo anés senyalant en quins d'ells havia faltat. Va ser una estona llarga i complicada que em va deixar amb el neguit de pensar que no sabia ser una "bona cristiana".

"EL CAPITAL SIMBÓLICO DEL FACTOR CATÓLICO Y LA LAICIDAD, A MODO DE BALANCE

Poner a Dios por testigo en los juramentos públicos, ante la Biblia y el crucifijo, supone un ejemplo de sacralización de la vida política que se va repitiendo en la toma de posesión de los altos cargos desde el inicio de la democracia."

En referència a aquest punt, penso que cal aclarir que en no tots els casos s'utilitza aquesta fórmula: hem pogut veure com determinats polítics el que fan és prometre pel seu honor, cosa que si bé sembla extreta d'algun llibre de Cavalleries, almenys no té les connotacions del jurament. Això sí, el crucifix continua presidint l'acte. 

I conclouré aquesta breu reflexió amb uns paràgrafs extrets de la mateixa publicació i els quals em remeten a  la controvertida "Reforma Wert". És més que evident que l'ombra de la Església és allargada i poderosa, molt poderosa.

"ESCUELA, FINANCIACIÓN Y ESFERA PÚBLICA.¿LA ALARGADA SOMBRA DEL PALIO?

Es conocida la postura combativa de la Conferencia Episcopal contra una asignatura que sirve de contrapeso a la pretensión de monopolio moral de la Iglesia católica y que, a su juicio, utilizaba el Estado para adoctrinar ideológica y moralmente a los alumnos, vulnerando el derecho de los padres a educar a sus hijos según sus principios ésticos y religiosos. Curiosa la acusación de adoctrinamiento cuando se defiende una asignatura obligatoria para las aulas como la doctrina católica."

Ja sabem que el poder de l'Església ve de lluny, com a mostra no me'n puc estar d'afegir una cita que fa el mateix autor al principi de l'obra:

(...) Y si tienes dinero tendrás consolación, placeres y alegrías y del Papa ración, compraràs Paraíso, ganarás la salvación: donde hay mucho dinero hay mucha rendición. Él crea los priores, los obispos, los abades, arzobispos, doctores, patriarcas, potestades, a los clérigos necios da muchas dignidades, de verdad hace mentiras, de mentiras hace verdades (...)

Arcipreste de Hita. “Lo que puede el dinero”,

Libro del Buen Amor.

Podeu veure una entrevista al seu autor Ángel Luis López Villaverde: