Al llac

Arinsal, Andorra
Juliol 2015

 La Nora, quan la coneixem ens relata la seva experiència d'un diumenge fa ja molt temps, al llac. Aleshores tenia dotze anys, i evoca aquell diumenge d'estiu que no va ser com els altres:

Recordar aquell estiu és com girar-se a mirar el paradís abans de traspassar una porta que l’allunyarà per sempre.

(...)

De bon matí s’havia alçat de pressa per veure si el cel estava seré.

(...)

Anirem al llac.

Aquells mots màgics feien que el diumenge es presentés atractiu.

Salvant les moltes distàncies, no he pogut evitar el record d'un diumenge de fa molts anys, quan jo tenia si fa no fa, la mateixa edat que la protagonista del relat i que amb els meus oncles, cosina i pare, vàrem anar a la platja del Prat de Llobregat.

Amb tren des de Barcelona, carregats amb cabassos i tovalloles, ens vàrem trobar a l'estació, sense saber ben bé per on havíem de tirar ni què ens trobaríem, aconsellats ves a saber per qui, ens vàrem adreçar a l'aventura:

Tots els que anaven a passar el dia al llac volien trobar el lloc ideal a la vora i, abans de caminar, es penjaven bé els cistells

Va ser un dia per oblidar, tant és així que pocs detalls conservo, tret de la munió de mosquits que ens van "atacar" i que, com a conseqüència, vaig haver de ser assistida pel servei d'urgències per una reacció al·lèrgica a les nombrosos picades.

De la resta, no en tinc ni idea. Suposo que ens devíem banyar i menjar una d'aquelles truites de patates i el llom arrebossat típic de les excursions.

La Nora viu una experiència molt diferent, ella gairebé aquell diumenge es fa conscient que ja és adulta:

Havien omplert l’estona següent endevinant com seria de fresca l’aigua, comptant les hores que portaven des de l’esmorzar, avorrint per endavant la gent que potser trobarien al lloc que els agradava, calibrant la calor.

(...)

Sempre que pensava en l’aigua entrant a les cases del poble buit tenia una esgarrifança i de seguida procurava ventar la imatge de la seva ment.

Coneixem les persones que integren el grup i també les seves petites històries i misèries:

La Milagros tenia una cara fina envoltada de cabells grisos. Feia l’efecte que estava alerta de tot el que passava, de cada un dels altres i a penes es movia de la cadira.

(...)

Quan li feien cas, la Milagros es reviscolava i parlava a gust. Si no hi havia el fill a prop, sobretot, era capaç d’explicar històries sobre aparicions, pressentiments que es complien per art de màgia. 

(...)

Joaquim Solar és català de naixement. Els pares, aragonesos, van ser dos joves de famílies humils que es van enamorar, encara adolescents, i es van escapar des de les cases respectives cap a la ciutat de Lleida. 

I, és clar, el petit protagonista, en Quim, el causant del gran ensurt, quan, mentre els seus pares s'embranquen en una discussió, gairebé s'ofega:

El Quim era nerviós i probablement no menjava prou, però els pares no tenien ni idea de com tractar-lo i els empatxava dir que no dormien i preguntar com ho podien fer millor.

Arinsal, Andorra
Juliol, 2015

Encara que a pas lent, el darrer dia de l’estiu al llac s’allunyava de la Marieta, i li quedava tan sols el record viu de l’única persona que havia estat on calia, la Nora de dotze anys. 

Al llac

Maria Barbal

155 pàgines