La tragèdia de cal Pere Llarg

Ja en el Pròleg ens adverteix l'autor...:

S’ha de dir que la novel·la, sense deixar de ser una tragèdia, entremig tota l’estona fa riure, és de riure, molt divertida.

I és tal com ho adverteix. Una història lamentable que és tant i tant exageradament tràgica que fa riure i tot.

Sant Privat d'en Bas
Juliol 2025

Avancem:

A cal Pere Llarg, sempre ha sigut a cal Pere Llarg.

(...)

Tenen fam de diners. (...) Però com que, de més a més, lo noi no mata pas de massa viu, si tu saps fer-ho, un cop casada donaràs los diners per ben esmerçats.

(...)

El dia de Sant Martí, a Sant Honorat de Solsona, s’hi celebrava el casament. 

(...) Després de la cerimònia, un gran dinar a la fonda, i havent dinat marxarien cap al Miracle de Riner a passar la nit de nuvis.

I comença el drama, amb ni més ni menys que la descripció de la desastrosa nit de nuvis:

La cambra nuvial era una gelera...

(...)

Ell havia esperançat ésser, com tothom, rebut per l’esposa amb actitud, si no amorosa i apassionada, submisa i passiva. (...) i en lloc d’això sofria, intensa i amargament, el greu dolor, la decepció brutal d’aquella dona, ferotge i altiva, que era la seva muller i no volia ésser seva!

I el pitjor no ha estat la nit, sinó que l'endemà i els dies següents, lluny de millorar, la situació cada cop es fa més insostenible:

I tal dit, tal fet, a l’endemà, dilluns, joves i sogres tornaven a cavalcar i hala, hala!, d’una sola estricada no es varen deturar fins a ser a Súria.

(...)

La Rosa va voler seguir iglésies.(...) I per fi un vespre, a encesa de llums, pujaren en el funicular fins al cim del Tibidabo. 

(...)

... malgrat tot lo succeït, per sobre de tot i per a comble de sa desgràcia, el pobre Peret s’havia enamorat de la seva dona, que era lo pitjor de tot, que podia succeir-li!

(...)

I aixís s’escolaven els dies... 

Un cop retornats al que podia haver estat el ser "niuet d'amor" s'enfronten a la vida diària. I espera... sembla que hi ha novetats!:

I el Peret, tant de temps afamat de dona; tantes setmanes d’haver gruat i regruat a la Custòdia; tantes nits d’haver-la tinguda a l’encalç de la mà, fent-li denteta com fruita assaonada que no es pot abastar.

(...)

Un vespre la Custòdia va anar-se’n al llit sense sopar.

(...)

El fill temut estava en camí i no tenia aturador.

Bé, podeu comptar que l'arribada d'un hereu (en aquest cas va resultar una bonica pubilla) no era el que més podia complaure a la Custòdia, però tampoc no hi va trobar la manera de desfer-sen de l'embaràs, així que... tot seguia endavant:

El part fou llarg i dolorós i l’expulsió retardada i plena de dificultats.

Però, no es va esbrinar si va ser per mala fe o per desgràcia que la menuda...:

La nounada de cal Pere Llarg havia aparegut ofegada entre les robes del llit -molt enfonsada a dins del llit- quan els seus pares, que dormien a un i altre cantó, varen despertar-se.

Tota la família se sent trasbalsada per la mort de la nounada i la desgràcia continua caient sobre la família com si d'una maledicció es tractés:

En tornant de l’enterro de la renéta, el vell Denís se va allitar i ja no se’n va moure. (...) Més aviat era la Rosa, la que els donava temença.

(...)

Entorn de la Custòdia els horitzons anaven atapeint-se, atapeint-se...

Sembla que el millor fora un divorci acordat, però la Custòdia, que a partir de les hores es va anomenar "Pere Llarga" no ho va acceptar de cap manera:

La Pere Llarga havia tornat a agafar l’arrencada. Tot eren entrades i sortides, anades i vingudes, viatge amunt i avall.

(...)

Va arribar un moment en què tota la parentela dels Pere Llargs se’ls hi va abocar al damunt indignada i esvalotada pels motius d’escàndol atribuïts a la Custòdia.

I el relat segueix i segueix amb episodis cada cop més i més lamentables i, fins i tot escabrosos, però jo faré un salt i m'hi acostaré al final, que ja haureu endevinat que serà força galdós per tots pegats:

A cal Pere Llarg vivien, pare i fill, consumint-se de vergonya.

(...)

A la Pere Llarga, després d’haver trencat definitivament amb son marit, lo primer que va preocupar-la fou que ningú pogués dir ni sospitar que de resultes de la ruptura modificava en lo més mínim sa conducta.

(...)

En cosa d’un parell d’anys tot el patrimoni de la Custòdia se’n va anar en orris. (...) Allò fou una espoliació desvergonyida i expedita com poques se n’han presenciades! Allò era lo que se’n diu fer el paquet a la descarada i amb tota impunitat!

I, res, quatre apunts de la fi de la "Pere Llarga:"

Va venir un dia en què la Pere Llarga se va quedar sense dinar.

(...)

Quinze dies aquí, quinze més allà, i de per tot arreu la treien. (...) I sempre el mateix procés: gana, més gana, desesperació, temperi, crisis i uns dies d’esforç, de sacrifici, de treball, de rosegar el fre i comportar la serreta...

Mes, tot té fi, en aquest món.

I que cadascú ho interpreti com bonament li plagui.

 

La tragèdia de cal Pere Llarg

Eduard Girbal Jaume

286 pàgines