Una història un tant enrevessada i curiosa la d'un professor de grec, que està a punt de perdre totalment la vista, es fixa en una alumna, aparentment sorda i muda que assisteix a les seves classes.
D'alguna manera les coses no sempre són el què semblen, a excepció d'aquesta senzilla i commovedora història que transcorre aparentment de manera lenta i assossegada, pràcticament la mateixa que la seva autora hi va dedicar per escriure-la.
 |
| Santander, 2025 |
Ella és, o no és...:
No és una
dona jove ni gaire bella. (...) L’home de la tarima aparenta uns trenta-cinc
anys i escaig. És més aviat petit de cos, amb les celles i el solc a la base de
nas ben definits.
(...)
Cap al final de la primavera de l’any anterior la
dona havia romàs recolzada així mateix a la pissarra amb les mans plenes de
guix. Va passar més o menys un minut sense poder pronunciar la paraula següent.
Els estudiants van començar a xiuxiuejar.
(...)
Després de graduar-se, la dona havia estat
treballant en una editorial i en una agència literària durant uns sis anys.
(...) Allò no tenia causa.
(...)
El mutisme que ara, després de vint anys, torna a
patir, ja no és ni càlid ni dens ni lluminós.
(...)
Mancada fins i tot d’una escassa font d’ingressos,
la possibilitat d’iniciar una nova acció semblava aleshores inviable.
(...)
Ella prova d’escoltar amb atenció, però no es pot
concentrar amb tot el que diu. (...) De vegades, en observar les paraules que
tot just havia escrit, obria la boca per pronunciar-les.
Ell...:
S’han escolat ja més de vint anys, però cap detall
d’aquest moment no se m’ha esvanit de la memòria. (...) M’acosto a la
quarantena, l’edat en què el teu pare va preveure que perdria la vista, però
encara puc veure-hi i no serà fins d’aquí un any o dos que la ceguera serà
total.
(...)
La gent pensa que quan deixes de veure-hi comences
a sentir millor, però això no és veritat.
(...)
Quan camini cap a l’obscuritat total, podré
recordar-te sense aquest dolor persistent?
(...)
Has provat de caminar alguna vegada en la penombra
de l’alba?
Tots dos...:
Ella s’inclina cap endavant.
Agafa el llapis amb força.
Acota més el cap.
No pot atrapar les paraules.
Paraules que han perdut els llavis.
Paraules que han perdut la llengua i l’arrel de les dents.
Paraules que han perdut la gola i l’alè i que no es deixen atrapar.
Com aparicions sense cos, les formes de les quals no es poden tocar.
(...)
Ella continua mirant la cara xuclada del professor. (...) Ella coneix aquelles paraules i alhora les desconeix. (...) Acota el cap i exhala a poc a poc. No vol tornar a respirar. Respira profundament.
(...)
Ell obre els ulls amb el so d’una forta pluja. És fosc. La finestra és oberta.
(...)
Seu al banc. Passa totes dues mans damunt del banc i descobreix que ella abans de marxar ha deixat plegats ordenadament el llençol i la manta que ell li havia lliurat dels calaixos de l’armari durant la nit.
(...)
Amb els ulls mirant l’obscuritat, ell continua abraçant la seva espatlla.
(...)
El brogit de la pluja entra a través de la finestra tancada. És un brogit eixordador.
(...)
Ell li besa la boca sense obrir els ulls
N'hi ha més, però... això és tot.
Aleshores vam romandre estirats un al costat de l’altre al bosc del fons del mar.
Allí no hi havia ni llum ni so.
Mullo el llavi inferior amb la punta de la
llengua.
(...)
Quan en acabat dic la primera síl·laba, tanco els
ulls amb força i els obro.
Em preparo per descobrir que tot haurà desaparegut
quan els torni a obrir.
La revista Núvol ens en parla. Podeu recuperar el comentari clicant aquí.
La classe de grec
Han Kang
Traducció d’hèctor Bofill i Hye Young Yu
175 pàgines
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada