El passatger

Havia llegit, no recordo on, que es tractava de dues històries publicades en un únic volum. Ho trobava estrany, però vaig començar a llegir, sempre pensant que un cop acabat el relat que m'ocupava amb intensitat, m'hi trobaria un altre que ves a saber si m'interessaria. La realitat no és aquesta i el cert és que la segona part no és sinó un colofó tant o més interessant que la primera part.

Començo, com no pot ser d'altra manera pel primer relat: "El Passatger". Amb un protagonista indiscutible: El Noi, Bobby Western, que treballa en el rescat marítim i que avui s'enfronta a l'estrany accident d'un avió que s'ha precipitat al mar, amb tot el passatge mort:

El Noi va aixecar els ulls al cel. Va mirar els altres i va remenar el cap.

(...)

- Per què no surt als diaris un accident d’avió? Nou morts.

- Potser hi sortirà demà.

- No ho crec.

Per poc que es raoni, ens trobem davant un fet un tant insòlit i inquietant:

- Tens idea de com és possible que un avió de reacció de tres milions de dòlars pugui anar a parar al golf de Mèxic amb nou cadàvers a bord i no surti al diari? 

(...)

- L’altre vespre vaig tenir visita.

(...)

- Dos paios amb vestit i corbata. Feien pinta de missioners mormons.

(...)

Quan va tornar a l’apartament, l’havien regirat a consciència. 

I mentre deixem el Noi capficat amb la troballa i tot el què l'envolta, el relat fa un gir i ens presenta una noia, l’Alicia Western, germana d'en Bobby, que dormia, o somniava, o imaginava...?

- Potser va ser un gos el que la va despertar. (...) Orelles d’elf i ulls freds com bales de pedra en la claror crua del llum de mercuri del pati que queia sobre el vidre.

(...)

- No has estat mai lluny dels nostres pensaments. 

I és que, el Noi i Ella, són germans, i han estat (o estan?) enamorats:

- Estàvem enamorats. De manera innocent, al principi. Si més no, en el meu cas. N’estava perdudament enamorat. 

(...)

- M’hauria d’haver suïcidat fa anys.

- Com és que no ho vas fer?

- Perquè son un covard. Perquè no tinc sentit de l’honor. 

Però el Noi sempre parla de la germana en passat, i és que tot sembla indicar que és morta. Alguna cosa immaterial comparteixen, i és que tots dos tenen una estranya relació, amb uns no menys estranys éssers: 

Va aprendre a conviure amb els éssers que hi havia a la casa i ells amb ell.

(...)

Un eremita en una casa vella. Fent-se més estrany cada dia que passava. 

(...)

Caminaven per la platja, però el Noi semblava pensarós. Inclinat cap endavant amb les aletes agafades darrere l’esquena.

(...)

Estàs caminant per la platja amb aquesta entitat que creus que forma part de la ment de la teva germana i vols xerrar del temps dels collons.

El turmenta l'amor que sent per ella, que sap que era correspost i aquesta certesa l'omple de dolor i desesperació:

No tenia cap fotografia d’ella. Intentava veure-li la cara però sabia que l’estava perdent. (...) Existeix l’odi massiu i existeix la pena massiva. La venjança massiva i fins i tot el suïcidi massiu. Però no existeix el perdó massiu. Només existeixes tu.

(...)

Sabia que el dia de la seva mort veuria la cara d’ella i tenia l’esperança de poder endur-se aquella bellesa cap a la foscor amb ell, l’últim pagà de la Terra, cantant fluixet a la seva màrfega en una llengua desconeguda. 

(...)

- Creus que ella és a l’infern, oi?

(...)

- Doncs jo no ho crec. 

Grafit a Dénia 
Març 2023

I coincidint amb l'infern de'n Bobby, comencem la segona part d'aquest llarg i confús relat, que ara pren el nom d'"Stella Maris". I ho fem situant-nos en un centre mèdic que es dedica a l'atenció de pacients amb malalties psiquiàtriques.

Allà trobem l'Alícia que avui té sessió amb el psiquiatra terapeuta:

- Hola. Soc el Dr. Cohen.

(...)

- Tinc converses clandestines amb personatges que suposadament no existeixen.

(...)

- El personatge principal és un nan calb.

(...)

- Quin aspecte té? (El terapeuta es refereix al Noi)

- Fa un metre. Té una cara rara. Una mirada rara suposo que diries tu. Té una edat indefinida. Té les aletes aquestes. S’està quedant calb o potser ja és calb del tot. Suposo que deu pesar uns vint quilos.

(...)

- No té celles. Té diverses cicatrius. Potser cremades. Té cicatrius al crani. Com si hagués tingut un accident. 

A les preguntes referents al suïcidi, les respostes no poden ser més categòriques i també, d'alguna manera, raonables:

- Creus que els suïcidis tenen alguna cosa en comú? Alguna mena d’actitud comuna?

- Sí. No els agrada ser aquí.

(...)

- Creus en la vida després de la mort?

- No crec en aquesta vida. 

Ella està molt segura de sí mateixa, no cerca ajuda, i potser ni tan sols comprensió. La teràpia inclou les entrevistes i ella les accepta sense presentar massa resistència:

- T’emprenya que la gent et vulgui ajudar.

- M’emprenya que la gent em vulgui arreglar.

(...)

- Les dones tenen una altra història de la bogeria. Des de la bruixeria fins a la histèria tot són males notícies per a nosaltres. Sabem que les dones es condemnaven per bruixes perquè eren inestables mentalment, però ningú no s’ha parat a pensar en la quantitat -encara que no en fossin gaires- de dones que van morir a pedrades per ser brillants.

No sé transmetre millor l'efecte que m'ha causat aquesta lectura que m'ha interessat, commogut, dolgut i inquietat, tot en parts iguals:

El món és un lloc enganyós. Moltes de les coses que veus ja no hi són en realitat. Només la imatge residual a l’ull. 

(...)

- Creus que la majoria de gent vol morir?

- No. La majoria és molt. I tu?

- No ho sé. Crec que de vegades vols que tot s’acabi. Crec que molta gent triaria estar morta si no s’hagués de morir. 

 

 

El passatger

Stella Maris

Cormac McCarthy

Traducció de Laura Segarra Vidal i

Judith Raigal

603 pàgines