La veu del seu amo

Mai no m'he amagat que tinc por dels gossos. Això no vol pas dir que a alguns, no tots, no els trobi simpàtics i fins i tot podria dir que amb un instint que considero intel·ligent. 

Bé, després d'aquest breu introducció que ja desenvoluparé més endavant, segueixo amb el comentari d'aquest llibre, curiós i entretingut, que ens situa en el punt de vista, les reflexions i els comentaris d'un gos, no pas d'aquells que en diuen "de raça" i pels que es poden arribar a pagar grans quantitats de diners, sinó un gos de carrer que comença el seu relat gairebé des del que serà la seva darrera aventura: Una càpsula espacial i voltant per l'espai:

En mi conviuen ara l’animalitat, la robòtica i la humanitat gràcies a -o per culpa de- la ciència experimental, de manera que ja no sé quina és la meva -com se diu, exacte!-, la meva identitat.

Mentre espero, em desespero dins la càpsula espacial que en pocs minuts serà propulsada a l’espai. 

Però tot va començar des de casa seva. On? Ni més ni menys en un lloc que ell mateix qualifica d'infecte:

El cau era un lloc infecte en algun lloc indeterminat de la Vall de la Font Fresca, sota una autopista. 

Sempre entrava un fred horrible que gelava els ossos per aquell forat de cova, però era casa.

(...)

Les coves són fredes. Les coves són humides. Les coves són avorrides. Tothom aquí estava d’acord en això. 

Un gos de carrer per força ha de patir moltes angúnies. En resumeixo unes quantes de les que m'han semblat més evidents:

Soc una aspiradora. Ensumo i endrapo tot el que recullo per terra fins que trobo uns trossos de pizza en un cubell d’escombraries.

(...)

Què són els humans? Els humans són un formiguer que es dirigeix al desastre.

Com viuen els humans? Viuen pensant que ells són el centre de l’Univers.

Hi ha humans que es comporten bé i altres que es comporten malament. 

(...)

Tothom busca un amo, però trobar-lo no és tan fàcil!.

(...)

La utilització del gos per part dels ximpanzés evolucionats es remunta a mil·lennis.

Nosaltres els vam ajudar a caçar mamuts

Vam arrossegar els seus carros.

Vam vigilar les seves cries dels depredadors.

Emprenya bastant no saber en quin moment van prendre el camí equivocat i ens van començar a maltractar. 

Sembla que algunes botigues de venda de mascotes no són en absolut el lloc més confortable pels animals, fins que algú amb bona intenció decideix adoptar-les:

La dona que m’havia salvat de Mascotes Guau es deia Matilde. La Matilde pesava 200 quilos i no podia caminar. Per això es movia amb una cadira de rodes elèctrica.

Però, ai las:

M’havia convertit en un regal de Nadal 

(...)

Un regal per a en Pol i en Nil, els fills dels meus amos.

(...)

En aquella casa jo era un objecte més.

(...)

Era la primera vegada que algú em posava un nom i allò em va fer saltar llàgrimes de felicitat per uns moments.

(...)

En què consisteix la vida d’un gos domesticat? La vida consisteix a servir el teu amo i a menjar galetes Premium Canin Deluxe.

(...)

En fi, un bon dia els meus amos van decidir que ja no em volien dins la casa. (...) Van comprar una corretja llarga i em van estacar al pati de darrere de la casa. 

(...)

L’Ernest em va fer pujar al cotxe i va arrencar mentre jo veia pel retrovisor la Matilde plorant i els nens fent-me adéu amb la mà.

L’Ernest conduí fora del poble fins que parà a un costat de l’autopista. 

Abandonat, desorientat, amb fam i set, troba una colla de companys als que s'uneix:

I així fou com vaig ingressar a la banda dels Potes Negres.

Després vaig arrencar-me el collar antiparasitari, símbol de servitud, per convertir-me en un autèntic gos de carrer.

Després d'una temporada amb el grup de gossos, sembla que és afortunat quan algú decideix endur-se'l a casa.

Amb bones intencions?

No ho sembla pas, perquè parlem d'uns caçadors descontrolats:

La caça era un esport ociós per als amos de la granja, però es convertí en una penitència horrorosa per a mi.

Una cosa és caçar per a la supervivència i una altra de molt diferent era fer-ho per diversió.

(...)

A diferència dels humans, nosaltres no cacem per diversió i esport sinó per alimentar la bandada, per solidaritat (i també per mantenir l’equilibri en l’ecosistema).

Contràriament al que se suposa, aquest gos odia convertir-se en un petit objecte que serveix per entretenir els qui es diuen amos. Veieu si no:

L’esclavitud de “portar la pilota” o “donar la poteta” eren encara més denigrants que les  miserables condicions de la gossera il·legal.

(...)

La felicitat per a ells és passar-se el dia tirats a la platja bevent cervesa i somiant a anar de compres. 

(...)

Si els humans fossin realment amics dels animals i volguessin de debò salvar el planeta Terra de la contaminació, el primer que haurien de fer és desaparèixer com a espècie! 

Amb aquesta suposada frase, sembla que m'hagi llegit el pensament:

La inquietud que provoca un gos vagabund és fenomenal.

I ja pràcticament ho deixo aquí, des d'on he començat:

Era esgarrifós contemplar-me d’aquella manera. No quedava en mi cap rastre del petaner que havia estat.

(...)

Durant els mesos següents vaig ser entrenat a la base del Centre Espacial de la Nova Catalunya. (CENC) per ex-astronautes i científics.

(...)

Els científics estaven molt satisfets amb mi perquè no només havia superat totes les proves, sinó que, a més, era educat com un noi de casa bona. 

(...)

La veritat és que em sentia del tot ridícul representant aquells porcs capitalistes. (...) Arribat el dia del llançament, em van vestir amb un arnés d’astronauta on hi havia menjar en forma gelatinosa i on podia fer les meves necessitats directament en un recipient. 

(...)

I així em trobo ara, enmig d’un embolic de cables i sensors que transmeten les meves coordenades vitals a la base espacial de la Terra.

Però no és aquest el final, malgrat que jo ja no continuo amb la història de Mas Besora i em permeto acabar amb una de més real, de molt més a prop: La història molt resumida d'en Yaki, el gos petaner que a casa del meu germà, varen rescatar de la gossera:

Aquest era en Yaki

Abans que res, reprenc el fil de la introducció:

Segurament em defensaria si m'ataquen i no em quedo garratibada per la por, però en general, mai no faria cap mal a un gos ni a qualsevol altre animal (tret dels mosquits, les aranyes, els escarabats  i les rates, ho sento), però trobo que hi ha una sobreabundància de "mascotes" poc educades, sense cap control, sense corretja, que es van pixant i cagant per tot mentre els amos, o bé estan més pendents del mòbil (o ho fan veure, que de tot n'hi ha) o senzillament passen de tot i deixen les cagarades al bell mig de qualsevol acera o plaça on juguen els infants. 

Afegeixo que les pixarades incontrolades estan malmetent gran part del mobiliari urbà i les cantonades de qualsevol edifici.

I ara sí que acabo:

Aquest petit gosset de la fotografia, amb aquesta mirada tan tendra i dolça, era en Yaki, rescatat de la gossera.

L'adaptació va ser difícil perquè ja l'havien adoptat en dues ocasions i l'havien retornat perquè a l'animaló li costava d'adaptar-se a qualsevol rutina.

Li agradava molt la síndria i el meló, de les que el meu germà li reservava, sempre el darrer mos, que es menjava amb delit.

Les cames, les del meu germà i les de la meva cunyada al seu costat, com de costum. La fotografia la va fer la meva neboda.
Ell havia estat ingressat i hi estava en espera que el tornessin a portar a l'hospital.
El petit sabia que potser ja no el tornaria a veure.

Així va ser.

La veu del seu amo

Max Besora

285 pàgines