La mort del comanador Llibre 2

Ja està, ja he llegit el segon i, suposo, i fins i tot espero, definitiu volum de la estranya història que ens narra en  Haruki Murakami, i, sabeu què? Al meu parer, ha fet bona aquella dita de: "Nunca segundas partes fueron buenas"

Potser he exagerat una mica amb la dita, però el cert és que no ha satisfet les expectatives que havia despertat en el primer volum, i una de les principals incògnites que semblava havien de ser element principal del desenvolupament del final, ni s'anomena. I em refereixo al misteriós personatge sense rostre amb que comença el llibre primer, i que sembla reptar-lo sinó amenaçar-lo, i que en aquesta segona part queda totalment esvaït, tot i que, possiblement, el podem intuir si fem un esforç, malgrat no queda concretat:

L’home alt que hi havia plantat al meu davant no tenia rostre. (...) Allà on hauria hagut d’haver-hi el rostre només hi havia un espai buit. 
(...)
Algun dia potser haurà de pintar el meu retrat. Si se’n surt, llavors li tornaré el pingüí.

Bé, parlem d'aquest llibre:

Reprèn la història del pintor protagonista. El retrobem en la aïllada casa que li ha llogat un bon amic i ens aclareix alguna cosa més de la seva personalitat, tant en el que es refereix a la seva vida quotidiana com a l'estranya fascinació que en el seu moment li va despertar el quadre que dona nom al relat:

Per a mi cuinar no és cap esforç. Sempre m’han agradat les feines manuals, com ara cuinar, fer treballs senzills de fusteria, arreglar bicicletes o fer jardineria.
(...)
Quan no sabia què fer, sovint passava les hores mirant aquell quadre sense cansar-me’n 

I també recuperem la història del seu veí, en Menshiki del que ell mateix es defineix d'alguna manera com: M’he embrutat les mans en molts negocis. Es pot dir que he viscut assumint molts riscos. 

Tan si era estiu com hivern, tant si feia sol com si estava núvol, independentment de l’estació que fos o del temps que fes, la cabellera se li veia sempre ben blanca, amb uns subtils canvis de matís.
(...)

En realitat, tot i que l’havia acabat feia poques setmanes, no recordava gaire quina mena de quadre havia pintat. (D’en Menshiki) Sempre em passa el mateix quan enllesteixo un quadre i començo a treballar en el següent. 

Tal com em va passar amb el primer volum m'ha atret la manera tan especial que té de parlar de la pintura, del fet de pintar. En anteriors relats havia mostrat el seu interès i coneixement del món de la música i de l'art, però és el primer cop que s'hi endinsa tant profundament en la pell d'un pintor:

El vaig dibuixar amb un llapis imaginari en un quadern imaginari, dins el cap. (...)  I pot ser que algun dia acabi fent de debò el dibuix d’allò que he esbossat mentalment.   
(...)
Els quadres són curiosos, ja que a mesura que s’acosten al final van adquirint una voluntat, una veu i un punt de vista propis.
(...)

Vaig treballar una estona cada dia en el retrat de la Marie. Vaig anar modelant la imatge convenientment a partir de l’esbós que havia fet a la tela. (...) Per pintar un quadre hi ha una part de la feina que s’ha de fer tenint el model al davant, però també una part que s’ha de preparar sense el model.
(...)

Des que m’havia instal·lat en aquella casa havia pintat un quadre darrere l’altre, gairebé sense parar.

I ja ho deixo, amb uns apunts sobre el comanador, aquest estrany personatge sorgit d'un quadre un tant misteriós, el sentit del qual no acaba de quedar resolt, tot i que tampoc no es tracta que jo ara desvetlli cap secret:

Si s’havia de jutjar per l’aspecte, el comanador devia pertànyer a una família adinerada de l’època, mentre que el Carallarg no devia ser més que un simple plebeu. 
(...)
El comanador era una idea, però el seu cos no. Només era un cos manllevat per una idea, i com qualsevol cos no estava disposat a acollir la mort passivament. (...) El comanador m’havia manat que el matés a ell, però en realitat el que havia de matar era el cos d’algú altre.