dimecres, 28 d’octubre de 2015

Som una nació...



Raül Romeva i Rueda publicava aquestes reflexions al setembre del 2014, és a dir, molt abans que comencés tot el procés de les eleccions quasi o semi plebiscitàries a Catalunya, i per tant, abans de formar part destacada de la candidatura de Junts pel Sí.

PERISKOPIA , "un no-lloc, un espai virtual, un punt de trobada de veritats múltiples i a mig fer, de dubtes que busquen resoldre certeses",  es presenta de la següent manera "De manera resumida podríem dir que sóc economista (llicenciat) i doctor en relacions internacionals. Fonamentalment em dedico a llegir, preguntar, observar, escoltar, reflexionar i dubtar. I després de fer tot això, escric o opino. Tanmateix, sóc moltes més coses, esclar."

Vaig tenir ocasió d'escoltar-lo quan va estar a Sabadell en la presentació del llibre i ja aleshores em va agradar el seu aplom i la claredat de les seves exposicions que podem trobar recollides al seu llibre:

És així com encaro aquesta etapa [2.014] que tot just engeguem. I ho faig sense renunciar ni un gram a les meves conviccions ecologistes, d’esquerres, feministes, pacifistes, llibertàries i europeistes. 
(...)
Arribats a aquest punt és quan em faig en veu alta la següent pregunta: té sentit que Catalunya vulgui esdevenir un estat de la Unió Europea? I si és que sí (tal com jo defenso), de quina Unió Europea.
Per descomptat, no la dels homes de negre, la Troica.

Del seu pas pel Parlament Europueu, afirma que hi conserva un bon record i al mateix temps una decepció, tot i els seus esforços no va aconseguir que el català assolís l'estatus de llengua oficial per una única raó i és que Catalunya no és un estat:

L'única manera que tothom accepti que el català sigui una llengua oficial a les institucions europees, com ho són el lletó, el maltès, el txec o l'anglès, entre d'altres, és que Catalunya esdevingui un estat. Llavors ningú no podrà argumentar-hi res en contra. (...) Haver fet tot el que hem fet, i no haver-nos-en sortit, posa clarament en evidència la manca de voluntat de l'Estat espanyol de donar cabuda a una demanda tan emocional com lògica.

Podria concloure que en Romeva és sens dubte un idealista, però treballador i compromès. Les seves reflexions vers la política i els polítics, no ens poden deixar indiferents:

El problema no és “la política”, en genèric, sinó determinades “polítiques”. Els culpables no són “els polítics” en genèric, sinó aquells qui, en funció de les majories i del poder que la gent els ha atorgat en les respectives eleccions, han pres les decisions que han conduït a la situació actual. La política no és immaculada, com no ho és cap àmbit de la vida. La política és un instrument. El problema rau en qui fa servir aquest instrument, com i per a què. 

2 comentaris:

  1. No hi ha dubte. La inflació de costos insalvable de la crisi del petroli, va ser l’excusa per donar pas al neoliberalisme més salvatge. Una ocasió ben aprofitada pels dipositaris del poder o del capital. Una manera de fer diners ràpids per alguns privilegiats, tot i que la vida és curta i ho era també aleshores. El negoci especulatiu a títol privat, representa formes ràpides de capitalització. La contrapartida és que la economia no tendeix a compensar-se Keynesianament, amb aquestes pràctiques; tot el contrari.
    Si tu mires bé, tenim un “campi qui pugui”, on manca regular forces aspectes de la convivència entre els membres de la Unió. I aquestes coses no acostumen a tenir un final feliç. La nostre feblesa és la manca de verdadera unitat. I per haver unitat, te que haver igualtat d’oportunitats per a tots.
    Els Governs prenen decisions polítiques, en front a les que de lògica haurien de prendre, per a beneficiar al conjunt de la societat dels seus països. Bé; no tots són així, però en el cas espanyol, tenim un clar exemple; i cal esmentar-ho per la part que ens toca. L’objectiu de creixement, és l’únic concepte útil (desitjable) en l’ecosistema capitalista. Sense obviar una organització social digne, amb les polítiques socials escaients. Però si no es fan polítiques econòmiques encertades; si es tendeix a l’especulació i acabem subsidiant part d’Espanya a costa de l’altre, estem fent el ridícul. I a més, anem en contra de la lògica sostenibilitat, del desenvolupament. Quan no hi ha voluntat de Projecte, fidel a la realitat necessaria (Modern, dinàmic i adaptat a la realitat geogràfica), tot lo demés va malament. És evident. Això són faves comptades i no hi ha volta de fulla.

    ResponElimina