L'acció transcorre uns divuit mesos després de l'atemptat a les torres bessones i aquest fet, que sens dubte va marcar la vida de moltes persones, també té un protagonisme en el relat:
Han passat ja gairebé divuit mesos d’ençà que mig planeta va veure, i va tornar a veure, uns captius invisibles conduïts a la mort a través del cel, el moment en què la silueta innocent d’un avió va quedar associada a una nova imatge.
El nostre protagonista, és en Henry Perowne, un neurocirurgià amb un cert renom, casat amb la Rosalind, una advocada amb força èxit a la seva professió.
Ambdós porten una vida còmoda, comparteixen una relació satisfactòria en tots els aspectes i són pares d'un noi i una noia que també han començat a fer-se un nom en les seves respectives professions.
Tot sembla indicar que la seva vida és còmoda i sense excessius sobresalts, però aquest dissabte en Henry es despertarà molt d'hora, encara no s'ha aixecat el dia, i badant per la finestra veu com passa un avió que de forma sobtada s'incendia. Entre sorprès i amoïnat va seguint la trajectòria de l'aparell fins que desapareix del seu camp de visió.
És inevitable que li retornin els records no prou llunyans dels atemptats i així, tot sol sense gosar ni despertar la seva esposa que dorm plàcidament, comença a especular en les diverses possibilitats del que acaba de veure.
Malgrat els llums de la ciutat, els contorns de l'avió no són visibles a la foscor de l’alba. El foc deu ser a l'ala de l'avió on s'ajunta amb el fuselatge, o potser un dels motors de sota.
De manera gairebé obsessiva es va mirant i escoltant tots els butlletins de notícies, que, com sol ocórrer en circumstàncies semblants van variant els continguts en el sentit de fer-los cada cop una mica més sensacionalistes.
Tot i que finalment tot sembla indicar que ha estat un accident sense més incidència que la pèrdua de l'aparell comercial i que fins i tot els dos únics ocupants han sortit il·lesos, la llavor del dubte queda sembrat, si més no fins que una altra notícia vingui a ocupar el seu lloc:
Les poques possibilitats de vida d’una notícia decebedora –sense dolents, sense morts, sense resultat suspès- són reanimades per una dosi de controvèrsia fabricada: han trobat un expert d'aviació que està disposat a dir que era una imprudència que un avió incendiat sobrevolés una àrea densament poblada.
(...)
Però en general, els humans tenim disposició a creure. I quan es demostra que s'equivoquen, canviem d'idea. O tenim fe i continuem creient.
El seu dissabte continuarà amb les rutines acostumades, però un fet inesperat, un petit accident, o més aviat incident sense massa importància amb un altre conductor, precipitarà una sèrie d'actes violents insospitats i inesperats que li faran oblidar la visió de l'avió i les cabòries que l'han tingut ocupat al llarg de bona part del dia, i és que davant els problemes personals és fàcil deixar de banda els més generals sempre, és clar, que aquells no ens afectin de forma directa.
És inevitable que li retornin els records no prou llunyans dels atemptats i així, tot sol sense gosar ni despertar la seva esposa que dorm plàcidament, comença a especular en les diverses possibilitats del que acaba de veure.
Malgrat els llums de la ciutat, els contorns de l'avió no són visibles a la foscor de l’alba. El foc deu ser a l'ala de l'avió on s'ajunta amb el fuselatge, o potser un dels motors de sota.
De manera gairebé obsessiva es va mirant i escoltant tots els butlletins de notícies, que, com sol ocórrer en circumstàncies semblants van variant els continguts en el sentit de fer-los cada cop una mica més sensacionalistes.
Tot i que finalment tot sembla indicar que ha estat un accident sense més incidència que la pèrdua de l'aparell comercial i que fins i tot els dos únics ocupants han sortit il·lesos, la llavor del dubte queda sembrat, si més no fins que una altra notícia vingui a ocupar el seu lloc:
Les poques possibilitats de vida d’una notícia decebedora –sense dolents, sense morts, sense resultat suspès- són reanimades per una dosi de controvèrsia fabricada: han trobat un expert d'aviació que està disposat a dir que era una imprudència que un avió incendiat sobrevolés una àrea densament poblada.
(...)
Però en general, els humans tenim disposició a creure. I quan es demostra que s'equivoquen, canviem d'idea. O tenim fe i continuem creient.
El seu dissabte continuarà amb les rutines acostumades, però un fet inesperat, un petit accident, o més aviat incident sense massa importància amb un altre conductor, precipitarà una sèrie d'actes violents insospitats i inesperats que li faran oblidar la visió de l'avió i les cabòries que l'han tingut ocupat al llarg de bona part del dia, i és que davant els problemes personals és fàcil deixar de banda els més generals sempre, és clar, que aquells no ens afectin de forma directa.
De cop i volta Perowne sent que la seva vida és fràgil i
valuosa. Les seves cames li semblen vells amics negligits, absurdament llargues
i fràgils.
Tot acaba resolent-se, però ara vull concloure amb un apartat al que sovint no li dono massa importància, però que m'ha semblat que aquest cop pagava la pena de destacar.
L'autor, com ja he dit al començament, fa un relat minuciós de totes les activitats del dia i n'hi ha una que mentre llegia em demanava si seria fonamentada, i és una delicada operació neurològica.
Heus aquí el que ens revela el mateix autor:
Tot acaba resolent-se, però ara vull concloure amb un apartat al que sovint no li dono massa importància, però que m'ha semblat que aquest cop pagava la pena de destacar.
L'autor, com ja he dit al començament, fa un relat minuciós de totes les activitats del dia i n'hi ha una que mentre llegia em demanava si seria fonamentada, i és una delicada operació neurològica.
Heus aquí el que ens revela el mateix autor:
AGRAÏMENTS:
Estic molt agraït a Neil Kitchen, doctor en medicina, membre
del Col·legi Reial de Cirurgians, especialista en neurocirurgia i director
clínic adjunt de l'Hospital Nacional de Neurologia i Neurocirurgia de Queen
Square, Londres. Va ser un privilegi veure treballar aquest excel·lent cirurgià
al quiròfan durant un període de dos anys, i li agraeixo la seva amabilitat i
paciència per haver dedicat un temps preciós del seu programa a explicar-me les
complexitats de la seva professió i del cervell, amb les seves patologies incomptables.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada