EL CAPOTE de'n Nikolái Gógol va ser escrita entre els anys 1839 i 1841 i publicada el 1842. Ambientada en el gèlid hivern de Sant Petersburg ens relata la història del dissortat copista, un gris i insignificant funcionari de l'administració civil i les seves tribulacions al voltant de l'adquisició d'un nou capot i la seva pèrdua a causa d'un robatori.
Com que l'autor no vol tenir problemes identificant el departament concret on treballa el nostre protagonista es limita a escriure:
En cierto
departamento trabajaba un funcionario. Era un hombre bastante ordinario, bajo
de estatura, algo picado de viruelas, con una tonalidad de pelo que tiraba a
pelirroja, un tanto corto de vista, con pequeñas entradas en la frente, arrugas
a lo largo de las mejillas y ese color de cara que recibe el nombre de
hemorroidal…
Akaki viu de manera gairebé miserable, de rellogat en una petita habitació i amb el just per menjar. Així que quan el seu antic i mil cops apedaçat abric ja ni tan sols l'abriga, ha de prendre la desesperada decisió de procurar-se'n un de nou si no vol morir-se de fred. Això, és clar, suposarà que haurà de subsistir amb el mínim aliment i encara més quedar-se més d'un dia en dejú.
Cada vez que gastaba un rublo, Akaki Akákievich tenía la costumbre de guardar medio kópek en un cofrecillo cerrado con llave, en cuya tapa había practicado una ranura para introducir las monedas.
Finalment aconsegueix reunir el necessari i el sastre li confecciona el nou capot que és l'admiració dels seus companys de feina que insisteixen a celebrar l'esdeveniment.
Aquest fet serà l'inici de la seva completa desolació, ja que en tornar de la festa improvisada, un malfactor li roba el capot.
[Després del robatori del capot] Por primera vez en su vida, no acudió a la oficina. La jornada siguiente se presentó todo pálido, ataviado con el viejo capote, cuyo aspecto era más lastimoso que nunca.
Castigat pel fred intens, la pena i la impotència que arrossega, finalment emmalalteix greument:
Desapareció para siempre ese ser a quien nadie defendió, por quien nadie profesó afecto ni mostró el menor interés.
Però la historia no acaba aquí, prendrà un to de misteri i aparicions que no desvetllaré, però que sens dubte us resultarà interessant si us decidiu a llegir aquest llibre.
Akaki viu de manera gairebé miserable, de rellogat en una petita habitació i amb el just per menjar. Així que quan el seu antic i mil cops apedaçat abric ja ni tan sols l'abriga, ha de prendre la desesperada decisió de procurar-se'n un de nou si no vol morir-se de fred. Això, és clar, suposarà que haurà de subsistir amb el mínim aliment i encara més quedar-se més d'un dia en dejú.
Cada vez que gastaba un rublo, Akaki Akákievich tenía la costumbre de guardar medio kópek en un cofrecillo cerrado con llave, en cuya tapa había practicado una ranura para introducir las monedas.
Finalment aconsegueix reunir el necessari i el sastre li confecciona el nou capot que és l'admiració dels seus companys de feina que insisteixen a celebrar l'esdeveniment.
Aquest fet serà l'inici de la seva completa desolació, ja que en tornar de la festa improvisada, un malfactor li roba el capot.
[Després del robatori del capot] Por primera vez en su vida, no acudió a la oficina. La jornada siguiente se presentó todo pálido, ataviado con el viejo capote, cuyo aspecto era más lastimoso que nunca.
Castigat pel fred intens, la pena i la impotència que arrossega, finalment emmalalteix greument:
Desapareció para siempre ese ser a quien nadie defendió, por quien nadie profesó afecto ni mostró el menor interés.
Però la historia no acaba aquí, prendrà un to de misteri i aparicions que no desvetllaré, però que sens dubte us resultarà interessant si us decidiu a llegir aquest llibre.
================
BARTLEBY, L'ESCRIVENT de Herman Melville, va ser publicada de manera anònima el 1853 i al 1856 es va reimprimir, aquest cop ja amb el nom del seu autor.
S'ha interpretat que el protagonista d'aquest breu relat, va ser inspirat en el de Gógol ja que ambdós ens parlen d'un funcionari civil amb un comportament estrany i fins i tot auto-destructiu.
En aquest cas, la història transcorre en Wall Street i és narrada per l'advocat que és qui contracta el protagonista de la història com a copista i que malgrat l'estrany comportament d'aquest acaba agafant-li afecte.
En Bartleby, era el copista més estrany que mai hagi conegut
o sentit a dir.
(...)
Al començament, en Bartleby va fer una quantitat
extraordinària de còpies. Com si arrossegués una vella fam de copiar el que
fos.
(...)
Però hi havia no sé què en aquell Bartleby que no tan sols
em desarmava d’una forma estranya, sinó que em colpia i em desconcertava
meravellosament.
Però de cop i volta una frase comença a fer-se habitual en el nostre protagonista, i és que davant de qualsevol situació o requeriment raonat de feina, la seva resposta és indefectiblement "Preferiria no fer-ho" i dit això, resta impassible i apàtic, com perdut en una dimensió molt allunyada de la realitat que l'envolta.
Així les coses, ja ni tan sols abandona l'oficina i la situació agafa un aire de total insubordinació, sempre pacífica, però inamovible, fins l'extrem que és el mateix advocat el qui decideix traslladar-se.
Tot i això, el problema persisteix i ni els nous llogaters del local ni els requeriments del seu antic patró, no aconsegueixen fer-lo fora i calen prendre mesures més dràstiques.
Res no exaspera tant una persona seriosa com una resistència passiva. Si l'individu resistit no té un natural inhumà, i el resistent és del tot innocu en la seva passivitat, el primer, si està de bona jeia, s'esforçarà caritativament per endevinar amb la imaginació allò que per a l'enteniment ha estat impossible de resoldre.
A partir d'aquí els esdeveniments es van precipitant fins a un final que "preferiria més no desvetllar"
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada