Vida privada

I seguint amb les oblidades lectures fetes en el temps de confinament. Li va arribar el torna a "Vida privada" d’en Josep Mª de Sagarra, tot i que va estar més aviat una re lectura, però ja gairebé oblidada, doncs la primera va ser fa potser més de quaranta anys i em va deixar un confús, però bon record, que ha estat confirmat.

Parlem del protagonista, en Frederic Lloberola, un burgés "vingut a menys" tot i que, com passa en molts casos, vol mantenir les aparences:

Frederic era d’aquella mena d’homes que en la intimitat de l’amor no es preocupen ni poc ni gaire de l’element femení que col·labora. (...) podríem assegurar que si per una banda, havia tractat i havia conegut força dones, de fet no tenia la més mínima consciència del que era una dona. 

(...) 

Però, amb el matrimoni, van canviar completament les coses. (...) Maria Carreres, de soltera, havia estat una dona excitant.

Tot i el seu matrimoni, en Frederic, inconscient com de costum, seguia amb la seva vida de disbauxa i amb les seves aventures:

Ja feia mesos que Frederic i Rosa Trénor (Una ex amant) es veien al bar del “Colón”.

I els constants excessos junt amb la inconsciència que ja els venia de lluny, només pot acabar amb la ruïna total:

La història dels Lloberola era una de tantes històries familiars que tenen un final disgustat i pobre. (...) Don Tomàs de Lloberola i Serradell, cap de la família, havia vist fondre’s a les seves mans tota la passada grandesa, per a trobar-se convertit en un pobre home desarmat, gris.

(...)

Frederic i Guillem, els seus dos fills, i Josefina, la seva filla, constituïen la tortura de don Tomàs.

(...)

Frederic , que renegava els encarcaraments i els aires tradicionalistes del seu pare, i volia ser un home modern i despreocupat. (...) Guillem, l’altre fill de don Tomàs, vivia amb els seus pares. Entre els dos germans hi havia una diferència d’edat de dotze o tretze anys. 

Però coneixem una mica més a Don Tomàs:

Don Tomàs era un home alt, inflat, apoplèctic, una mica parat, amb una lentitud de moviment i una respiració de fatiga: estossegaire sense fi, s’escurava contínuament el coll per vici, perquè en definitiva no hi tenia res. 

El cert és que el meu interès per la novel·la, venia de la part que l'autor retratava el que es coneixia com a "Barrio Chino" i els lamentables espectacles que oferien als rics a canvi de l'import d'una miserable entrada.

I no és que aquesta part sigui una invenció d'en Josep Mª de Sagarra, sinó que és del tot certa i ho sé perquè hi vaig néixer molt a prop, al Carrer del Carme, i allà, encara s'hi podien trobar gent que per la seva edat, ho havien viscut ja sigui personalment o perquè n'havien conegut algú.

I anant una mica més enllà, als anys cinquanta, encara hi havia alguns grupets d'aquesta mena de gent, que després de sortir de les funcions del Liceu, sembla que trobaven algun tipus de gaudi tot passejant-se pel barri per comprar croissants acabats de fer en algun forn de la zona, tot lluint les seves joies i vestits i mirant tothom amb una barreja de menyspreu i condescendència. Però això va ser molts anys més tard. Les imatges que es recullen aquí pertanyen a l'època en què es va escriure la novel·la que va ser cap als 30:

El barrio chino: Entre aquelles dones de sala de dissecció, se’n veien d’altres que eren vives i senceres, però que havien passat per un institut de desllorigament i deformació dels membres. (...) En aquell veïnat, s’hi veien persones de condició humil no gens pintoresques. (...) Els venedors de coses per a rosegar alternaven al mig del carrer amb els pobres monstruosos, presentant mutilacions que esgarrapaven la vista o mostrant mig cos nu amb un braç raquític cargolat a l’esquena Aquella mena de pobres els hi menava la policia, que cobrava de les tavernes, perquè acabessin de donar color a barri.

Bé, la història segueix retratant la dissipada vida dels Lloberola i la seva decadència, reflectida especialment en el final d'en Frederic:

Frederic tenia una arrel de boig com tots els Lloberola.

(...)

Frederic era un home bastant acabat. En els Lloberola la impotència prematura era una cosa corrent. 

Vida privada

Josep Mª de Sagarra

Data original de publicació: octubre de 1932