Jo, un altre

Imre Kertész (Budapest, 1929-2016)), va sobreviure als camps de concentració de Auschwitz i Buchenwald, on va ser deportat sent adolescent. Va romandre fins l'any 1942 que fou alliberat i va poder reprendre els seus estudis. El 2002, fou guardonat amb el Premi Nobel de Literatura.

Aquesta obra és una llarga reflexió, tal com el seu títol avança, respecte el qüestionament del jo com a quelcom inamovible, i evoca aquell altre jo d'abans de patir el brutal intent d'anul·lació quan va ser internat a Auschwitz:

Mil nou-cents noranta-u, tardor a la freda riba del Danubi. (...) Tot és fals (per mi, a través meu: la meva existència ho falsifica tot).

(...)

Plou. Antics dirigents del partit surten a la televisió. “Creien “ en el partit. “Creien” que s’havien comés “errors”, “equivocacions”, però “creien”, per exemple, que “Stalin no en sabia res”, de tot plegat. Etcètera.

(...)

Creure que la meva vida és meva seria una equivocació. Però seria un error encara més greu d’abandonar-la, de malbaratar-la, d’esguerrar-la. 

(...)

De vegades se’m planteja aquesta pregunta (sense resposta): ¿qui sóc jo, i quina és la meva història particular?.

I després de la llibertat, els records sempre hi restaran... del que vàrem ser, del que somniàvem ser, del que mai no tornarem a ser:

Els records són com gossos abandonats, errants, ens cerclen, ens esguarden, panteixen, udolen aixecant el morro a la lluna; els voldries fer fora, però no se’n van.

(...)

¿Davant de qui hi estem obligats, davant nosaltres mateixos, davant la resta d’humans, davant Déu, potser?

(...)

¿He entès mai la meva vida? ¿La puc entendre? (...) ¿Hi ha cap manera de comprendre que no sigui una possessió, prendre possessió d’allò que comprenc? 

No és el primer cop que llegeixo quelcom referit als dubtes, remordiments o simplement dolor, dels supervivents dels camps o, fins i tot, d'algun atemptat:

Sempre he tingut tendència, i avui dia no pas menys que abans, a considerar-me un “qualsevol” que, en un cert sentit, no ha escatimat esforços: he volgut conservar la lucidesa per damunt de tot. (...) No podem viure la llibertat allà on hem viscut la captivitat. Caldria anar-se’n cap a un lloc ben lluny d’aquí. No ho faré. 

(...)

De fet, ningú no ha indagat si, després d’una llarga mort, és encara possible de continuar vivint.

(...)

El fet d’estar marcat és la meva malaltia, però al mateix temps és l’esperó, el dopatge de la meva vitalitat; d’aquí surt la inspiració quan, de cop i volta, tot xisclant com si patís un atac, passo de l’existència a l’expressió.

(...)

¿De què tens por si saps que ets mortal?

(...)

Records dels camps de concentració em surten de les fondàries de l’ànima.

(...)

Visc com un fugitiu.

Tan sols des d’aquest punt de vista visc com cal: sóc un fugitiu.

(...) 

No hi ha una derrota moral i espiritual pitjor que esperar la mort de la mà d’individus que menyspreem profundament. (...) I jo també visc així, esperant, indiferent, culpable.

(...)

No ens agrada viure. No ens alegrem de viure.

I un cop més es qüestiona el seu Jo. Perquè en realitat, qui som? En tenim cap certesa? Quin dels nostres diferents Jo és el que més s'aproxima al que nosaltres mateixos considerem que som? Fins a quin extrem ens importa?

Preguntes, preguntes, preguntes... En realitat ens importen les respostes? N'hi ha?:

Sóc un jueu d’una altra mena. ¿De quina mena? De cap mena. Ja fa temps que no vaig a la recerca de la meva pàtria ni de la meva identitat. Sóc diferent d’ells, sóc diferent dels altres, sóc diferent de mi mateix.

(...)

Res no és perfecte, ni tan sols la mateixa perfecció, pel simple fet que només podem concebre la possibilitat de concretar-la amb mitjans imperfectes.

(...)

De primer ens assabentem de la malaltia mortal d’una persona que ens estimem molt, a continuació n’acceptem la idea, ens hi resignem i deixem la persona en mans dels especialistes. (...) La mort -més concretament, el fet de morir- abans era també un problema, però un problema, com qui diu natural. (...)

La meva història s’ha després de mi: de sobte tinc la sensació de perdre l’equilibri, com si hagués perdut l’orientació i entre el passat i el futur m’esmunyís fora del temps. (...) Tant és, perquè qui farà la passa ja no seré jo, sinó algú altre...

Vaig gaudir molt de la lectura, però sóc conscient que amb aquesta publicació 

no he aconseguit ni de lluny, recollir tot el sentit de l'autor.

Us recomano que seguiu l'enllaç que us durà a un reportatge de Núvol molt interessant i aclaridor.

Jo, un altre

Imre Kertész

Traducció d’Eloi Castelló

133 pàgines