diumenge, 28 de setembre de 2014

Informe de l'interior

No és el primer llibre que llegeixo de'n Paul Auster. En aquesta ocasió va cridar la meva atenció des del prestatge de novetats de la biblioteca i encara més en veure que seguia parlant de les seves vivències.

A Diari d'hivern em va atrapar la seva manera de girar la vista i la memòria als seus anys de joventut, és una introspecció als fets més rellevants que, segons el mateix diu, han marcat la seva vida.

Doncs bé, en aquesta ocasió el seu relat està centrat bàsicament en la seva infantesa i els primers anys de joventut i està fet de manera que l'autor és interpel·lat figuradament pel seu interior, que li recorda i també a vegades li retreu la manera d'encarar alguns dels episodis viscuts.

No n'estic prou segura que els fets que s'exposen es corresponguin totalment a la realitat, no en va, en Paul és un gran fabulador. 

El llibre està dividit en tres parts, que no capítols, i per mi la més interessant és la primera, la que dóna nom al llibre, la segona és per mi inexplicable, més aviat sembla un afegitó sense cap relació amb la idea principal i en la que ens explica, de manera molt (massa) minuciosa dues pel·lícules que segons ell el van impactar: L’increïble home minvant”  i “El fugitiu”  . A la tercera part sembla reprendre el fil del relat inicial i ho fa a partir d'unes cartes que en el transcurs d'uns anys li va escriure a la seva primera esposa i que més tard aquesta li va retornar.

Encara hi ha una quarta part, però només en forma d'àlbum fotogràfic on recull diferents fotografies que fan referència als fets que ha anat exposant.

Sense ser ni de bon tros el millor que he llegit d'aquest autor, la seva lectura és amena, exceptuant la segona part que com he dit m'ha semblat innecessària i més aviat avorrida. 

Possiblement el més rellevant són les reflexions vers el seu estat psíquic del qual ja n'havia fet menció en altres ocasions, però que en aquest cas es desvetlla com un problema que va arrossegant des de la seva joventut.

Per tal que us en pugueu fer una idea, en deixo algun petit recull:

De tant en tant, per cap motiu aparent, de sobte perdies la noció de qui eres. Era com si l’ésser que habitava el teu cos s’hagués convertit en un impostor, o, per ser més precís, en ningú en absolut, i quan notaves que el teu jo se t’esmunyia de dins, voltaves en un estat de dissociació perplexa, sense saber si era ahir o demà, sense saber si el món que tenies al davant era real o el producte de la imaginació d’algú altre. 
(...)
París 15 de setembre 1967: Sembla que he caigut malalt (fa un temps horrorós –dies lletjos i plujosos; s’acosta la tardor –els arbres comencen a canviar de color), amb un bon mal de gola i calfreds. (...) He tingut uns somnis molt vius quasi cada nit... (...) 20 de setembre: Mai no havia viscut una confusió tan aclaparadora... uns atacs de depressió tan violents. (...) 3 d’octubre: Quasi sempre estic completament sol –en una soledat terrible i profunda. A la meva habitació petita i gelada, treballant, caminant amunt i avall o paralitzat per la depressió. Passejades, passejades molt solitàries. 

En Paul ens demostra un cop més que és un gran apassionat del seu ofici:

Visc dins el que escric –em consumeix els pensaments. Tinc moltes idees i plans a la vegada –hi penso en tots els moments lliures, polint, revisant, mentre em concentro en allò concret en què treballo en cada moment...



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada