diumenge, 21 de setembre de 2014

LA CINQUENA COLUMNA

M'havia proposat deixar una mica de banda les lectures referents a la Guerra Civil, però en veure aquest volum a la biblioteca no m'he pogut resistir.

A casa meva es parlava sovint, mig d'amagat com de tots els temes relacionats amb la guerra o amb la situació política del país, d'aquesta "Cinquena Columna". Jo em pensava que es tractava d'alguna d'aquelles històries dels grans i com mai no ho vaig poder aclarir amb els meus pares, em va quedar el dubte.

Així que em va sorprendre trobar un llibre en què, segons vaig llegir a la contracoberta, semblava que donava veracitat als relats dels meus pares.

No havia llegit res de'n Domènec Pastor Petit i val a dir que tot i que m'ha semblat interessant i molt documentat, en certs moments m'ha resultat una lectura un tant feixuga.

En recullo uns paràgrafs que donen una idea acurada de la existència de més d'una cinquena columna:

Hom sospita que el dia que es facin públiques les dades, ara tancades amb pany i clau, de què disposa la Fundación Francisco Franco a Madrid, caldrà reescriure tot el que fa referència a la tragèdia caïnita de 1936-1939 i als anys subsegüents. I mentrestant esperem, veiem pel forat d’un pany, no des d’una finestra, què succeí en un camp ben concret de la Guerra Civil de 1936-1939: el camp de les cinquenes columnes mobilitzades en territori català. 
(...)
Fou a començaments d’octubre del 1936 quan s’encunyà l’expressió “cinquena columna”. 
(...)
Les cinquenes columnes de Catalunya no es llançaren a les muntanyes; es limitaren a furtar i enviar a Burgos o a Biarritz (per Bertran i Musitu) informacions secretes. 
(...)
L’espiofòbia s’agegantava, afavorida per una psicosi de neurosi col·lectiva. Tan aviat hom creia veure cinquenacolumnistes fins sota els llits com es queia en l’extrem contrari. 

Com ja he dit, en reunions familiars sovint es comentaven les accions d'aquests traïdors a Catalunya. Se'ls atribuïen qualsevol acció que hagués contribuït a la derrota de la República, però si hem de confiar en les investigacions de l'autor, les seves accions més aviat es van encaminar a sembrar la desconfiança i el desànim de la població civil, cosa que tampoc no els devia resultar massa complicada donades les difícils condicions de vida, lluitant per sobreviure entre els bombardeigs i la fam:

L’objectiu número u dels cinquenacolumnistes hauria d’haver estat el sabotatge a les indústries de guerra, tan nombroses a Barcelona, sobretot a zones com el Poblenou, Badalona, l’Hospitalet de Llobregat, la Barceloneta, etc. Quin fou l’índex de sabotatges? (...) se’n registraren poquíssims o no n’hi hagué. 
(...)
¿En què es manifestava, doncs, l’acció cinquenacolumnista? Diguem que poques vegades va atemptar contra persones, i que els seus objectius eren bàsicament d’informació secreta d’ordre militar i de fomentar la desorganització o practicar el derrotisme. 

És més que evident que el pessimisme no només s'estenia entre els civils, sinó també entre els cada cop més joves i més vells enviats al front en condicions igualment precàries. Pel que sembla, tampoc els màxims dirigents militars i polítics semblaven creure massa en una possible victòria i així es pogué generar un ambient cada cop més favorable per aquests elements subversius:

Una malaltia congènita de la Repúblicaque anava creixent era el pessimisme i la desconfiança; la malaltia, incurable, generava estímuls subversius als adversaris, i aigualia l’empenta combativa de no pocs. Ara bé, la malaltia del pessimisme degenerà en derrotisme i donà ales al cinquenacolumnisme.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada