La novel·la de la guerra de Teresa Pàmies, datada el febrer del 1972, devia ser la primera obra que va acabar
aquí.
(---)
La imatge de la guerra que Teresa Pàmies transmetia
se situava als antípodes de l’oficial, la imposada pels vencedors.
(..)
Al ulls d’avui, “Una noia i un soldat” no
desmereixen de cap de les altres ficcions autobiogràfiques de Teresa Pàmies.
(Montserrat Bacardí)
 |
| Sabadell 2025 Reixa d'uns antics habitatges de la Guàrdia Civil. |
El relat arrenca d'una manera aspre i contundent:
Jo vaig estimar un noi que es deia Tom. Va morir
el dia dels seus vint anys en un hospital de sang a Solsona. La guerra no era
encara acabada, però ja l’havíem perduda. No vaig saber que havia mort fins al
cap de molts anys. (...) Va morir tot sol; el seu veí de llit dormia.
Hi ha amors que no trobareu mai en cap relat, però que són autèntics i callats:
De l’amor nostre no en parlava mai, en les seves
cartes de soldat, però cada una de les seves paraules era d’amor.
(...)
Les meves cartes no li aclarien res ni li podien
servir de consol.
El soldat és mort, però, fantasies de la ficció, coneixem el qui el va matar, l'altre soldat innocent:
...Tampoc aquell soldat que vaig matar no tenia
cara de fatxa i ho era, millor dit, lluitava per ells. (...) i no entenc com
els pobres poden agafar un fusell per defensar els rics a menys que l’hi
haguessin obligat, i aleshores jo he matat un innocent...
(...)
Els que lluitem amb el fusell i hem de matar inclús sense voler matar, si no tenim un carnet de partit, no som res, i si el tenim d’un color ens fem enemics dels de l’altre color, i així entre nosaltres mateixos hi ha una guerra civil o uns recels i desconfiances que s’hi assemblen molt, i una guerra civil dins d’una guerra civil no pot arreglar res, i ja que som majoria els republicans a seques ens haurien de preguntar què pensem, i potser trobaríem una solució i acabaria la guerra més aviat i sense tanta carnisseria, fent claudicar els rics, que, al capdavall, són minoria; i per molt que rumio i rumio no veig altre camí, perquè la guerra s’allarga i ja no estem tan engrescats com al principi.
(...)
I aquesta és la qüestió: ¿per què ens hem de matar per força?...
(...)
O sigui, que, encara que no et vulguis barallar, mates, i no pots dir que mates perquè t’has barallat i has perdut la xaveta, sinó perquè és la guerra, una guerra podrida, una guerra maleïda.
I què en sabem de la noia?:
Era un amor d’infants, i els nostres pares, les
mares sobretot, el veien amb bons ulls, malgrat la diferència de pensar entre
ells i nosaltres.
(...)
El meu pare ens feia estudiar català.
(...)
Tenia divuit anys. Era capitana de noies de divuit anys, tenia les meves “fans”. (...) Jo n’era una “líder”.
(...)
Era de poble, sí. I el meu xicot era un pagès de poble. I el tenia al front.
I després de la duresa de la guerra: la postguerra, amb les rancúnies, les revenges, els odis a flor de pell:
Ells van fugir. La mare va quedar-se a guardar el
niu, perquè creia que, passada la tempesta, home i fills li tornarien. (...)
Era la dona d’un roig, la mare d’una roja.
(...)
Només hi havia gana i por; necessitats quotidianes
no satisfetes i por; por i una dèria de pau que també era por. (...) Va passar
un any. En van passar dos i tres.
(...)
I quedava quelcom pitjor que la por: l’odi.
I ja només recullo unes reflexions que m'han ocupat molts moments, que d'alguna manera, de petita, algun cop les vaig sentir dir a casa meva.
Això sí, en veu molt baixa, gairebé entre murmuris perquè "Les parets tenien orelles" i la repressió encara estava a l'ordre del dia:
Teníem la guerra civil dins de la guerra civil.
No
n’érem conscients.
Per als marxistes no trotskistes la cosa era clara:
el POUM
i els anarquistes obrien un front més, i això afavoria l’adversari.
El que
pensaven ells encara ho llegim avui,
més de trenta anys després.
Volien salvar
la revolució. ¿Quina revolució?
¿Qui eren els revolucionaris?
Els anarquistes i
poumistes deien que eren ells.
Nosaltres ho negàvem.
(...)
Sí, els pobles simpatitzaven amb la República espanyola.
Ho havíem
vist i sentit personalment.
(...)
La sang era la nostra.
¿Qui era la dreta? ¿Qui era l’esquerra?
Ningú no ho sabia exactament, i molts es preguntaven:
“¿Què sóc jo? ¿Quin és el meu bàndol?
¿L’esquerra? ¿La dreta?”
(...)
No era tan senzill. Les dretes tampoc no eren “totes” creients,
ni atees “totes” les esquerres.
¿Qui era què?
(...)
Ningú no ho sabia, que duraria tant. Ningú no ho volia.
Febrer 1972
Una noia i un soldat
(novel·la de la guerra civil)
Teresa Pàmies
Edició i introducció a cura de
Montserrat Bacardí
266 pàgines
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada