Rememorant

El llibre que avui m'ocupa, "Una història d’amor i de foscor" és una autobiografia d'Amos Oz,
Tot i que no en fa esment de manera explícita, per poc que ens informem podrem saber que la seva mare es va suïcidar quan ell tenia dotze anys. És evident que aquest fet el va marcar profundament i li va ocasionar una part important de la foscor a la que es refereix en el títol. M'hi estendré una mica:

Vaig néixer i créixer en una planta baixa molt petita i de sostre baix, d’uns trenta metres quadrats.

(...) 

Casa nostra era plena de llibres: el pare sabia llegir en setze o disset llengües i en parlava onze (totes amb accent rus). La mare parlava quatre o cinc llengües i podia llegir-ne set o vuit. (...) A l’escala de valors dels pares, quan més occidental era una cosa, més culta la consideraven.

(...)

La mare donava classes particulars de preparació per als exàmens d’història i de literatura. El pare era llicenciat en literatura. (...) Va aconseguir feina de bibliotecari a la Biblioteca Nacional del mont Scopus.

(...)
Durant les setmanes i mesos posteriors a la mort de la mare, ni un moment vaig pensar en el seu sofriment. Em vaig tapar les orelles per no sentir el crit d’angoixa silenciós que va deixar al darrere. (...) 
Estava enfadat amb ella perquè se n’havia anat sense acomiadar-se, sense cap abraçada, sense cap explicació. 
(...)

Al cap d’unes setmanes l’enfuriment es va apaivagar.
(...)

La mare va morir als trenta-nou anys: més jove que la meva filla gran i una mica més gran que la petita el dia que escric aquestes línies.

A la meva mare la va matar un càncer, molt aviat, només en tenia 56 i també em vaig enfurismar.

L'autor fa breus referències al conflicte polític de l'època, però es centra molt més en la seva història familiar i personal. També és cer que personalment m'he interessat molt més per aquest aspecte íntim del relat.

Vaig començar a llegir tot sol quan encara era un marrec. (...) Encara ara segueixo associant l’olor de les espelmes fumejant i la del quinqué de petroli ennegrit amb el plaer de llegir un llibre.. En el que es refereix als hàbits de lectura, d'alguna manera m'hi he sentit identificada donat que pràcticament també vaig aprendre a llegir tota sola, imbuïda per la fascinació que em produïa que aquells signes estrambòtics contessin històries. Com la mare estava tot el dia molt atrafegada amb les feines de casa i les de modista que ajudaven la sempre precària economia familiar, el pare acostumava a llegir-me algun conte quan al vespre arribava a casa després de treballar, i jo li demanava que seguís amb el dit les lletres. D'aquesta manera anava aprenent els sons, així d'independent ja era de menuda, doncs no volia dependre de ningú per conèixer noves històries que em transportaven a altres vides que m'agradaven més que la meva en aquells moments i és que jo era, i espero seguir sent-ho, "una bona lectora": El mal lector és com un amant psicòpata que s’abalança damunt la dona que ha caigut a les seves mans i li estripa la roba, i quan està del tot nua, ell segueix i li arrenca la pell, obre la seva carn amb impaciència, li deslloriga l’esquelet, i només quan ja rossega els ossos amb les seves cobejoses dents esgrogueïdes se sent plenament satisfet: ja està. Per fi sóc dins. Ja hi sóc. 
(...) 
Eren curioses les històries que explicava la mare, no tenien res a veure amb els contes infantils que aleshores explicaven a totes les cases. En el meu cas, la mare si alguna història referia, per gran disgust i preocupació del pare,  era relacionada amb la guerra i la fam, i la por.

L'autor rememora també la seva situació econòmica: No érem especialment pobres: a la Biblioteca Nacional, el pare hi guanyava un sou modest, però fix. A casa tampoc no ens podíem considerar pobres: n'hi havia de pitjors.

M'ha fet especial diguem-ne "gràcia" el que conta dels hàbits familiars de consum: Entre nosaltres hi havia una llei inflexible, la de no comprar cap article d’importació, cap producte estranger si se’n podia aconseguir un de producció pròpia. Contràriament, el pare, sempre es delia per adquirir productes que suposadament arribessin de fora, en especial si eren "americans" que considerava, val a dir que equivocadament, sinònim que serien millors.

La mare i jo fèiem trampa: malgrat la rígida exigència del pare que jo apagués el llum “a les nou en punt, ni mig minut després”, la mare i jo esperàvem que el ressò dels seus passos s’allunyés pel carrer mullat i aleshores jo saltava del llit i corria al costat de la mare per escoltar més històries. 
A casa només podia fer "trampa", ficant-me sota els llençols i encenent una llanterna per poder llegir als vespres sense que m'esbronquessin. El problema era canviar les piles, que jo em manegava destinant pacientment una part dels diners que algun matí, quan anava a escola, em donava la mare per que em comprés l'esmorzar i que jo estalviava per les piles. Estranyament mai no ho van descobrir, o potser tant els feia?

I ja ho deixo aquí, possiblement hi compartiria més aspectes de la meva infantesa, però tampoc no m'agrada estendre'm massa en les meves reflexions o comentaris.

La mare va morir als trent-vuit anys. A l’edat que ara tinc, podria ser el seu pare.