Abans, quan érem grans

No havia llegit res de l'Anne Tyler  i ha estat una lectura distreta, sense massa pretensions al meu entendre.

Segons la seva protagonista:

Sóc una organitzadora de festes professional! Ja no llegeixo mai, ni parlo de qüestions importants, ni vaig a cap esdeveniment cultural. Ni tan sols no tinc amics. 

Ja ha entrat en la maduresa, té una nombrosa família, en part heretada del seu difunt marit que ja era vidu i amb filles quan es van casar, i a més, ella és una bona cuinera.

No té problemes econòmics i, tot i que segueix treballant, comença a plantejar-se canviar el rumb de la seva vida i fins i tot comença a imaginar en com hauria estat la seva vida amb Will, el que en el seu moment va ser un pretendent:

Oh, ella i Joe havien tingut una vida sexual molt feliç, però ara li sabia greu haver-se perdut l’experiència de descobrir-ho tot amb algú igual d’inexpert que ella. 

(...)

Ara va començar a portar una vida completament diferent: una vida imaginària, la que hauria pogut viure si les coses haguessin anat d’una altra manera, i que fluïa gairebé constantment per sota de la superfície de la seva existència diària. (...) S’hauria casat amb Will Allenby.

I arribat a aquest punt, em pregunto qui, no ha pensat en algun moment canviar el rumb de la seva vida? Qui no ha cregut que està perdent el temps, que necessita espai?
I em segueixo preguntant: Qui ho intenta? Qui s'arrisca a abandonar tot el que coneix, possiblement les comoditats d'una vida organitzada i també avorrida i es llença a l'inesperat en més d'un sentit?
I encara més: Qui ho aconsegueix?

Evidentment, aquestes són preguntes que només pot respondre cadascun de nosaltres.

Últimament, se sentia tan... ¿Quina era la paraula? Buida. Mancada d’esperit, plana com un desert, i cada dia s’hi sentia més. Llevar-se al matí era com arrossegar un cadàver. El menjar havia perdut el gust. 

I segueixo amb el comentari del llibre, amb els dubtes de la protagonista:

El seu somni era dels que no s’acaben d’anar, i li va acolorir el matí sencer. Tot de fragments del somni es van alçar com partícules de pols.
(...)

Havia estat una decepció, ella, per a Joe? (El seu difunt marit) Era la seva por més gran. (A sobre que li ha criat les filles!!!)
(...)

Però tot va començar a anar tan de pressa! Tot era tan caòtic! (...) Vaig mirar al meu voltant i vaig dir: ¿En qui m’he convertit? ¿Què se n’ha fet de mi?

I ja podeu comptar que el primer que li passa pel cap és fer un repàs del què ha estat la seva vida, des del moment que va conèixer el que seria el seu marit:

Van començar a quedar per veure’s de tant en tant. (...) De tota manera, Rebecca a vegades es permetia de pensar: ¿podria ser possible, al capdavall, tornar a aquell lloc on la seva vida havia agafat un camí diferent i triar ara l’altra ruta?

I poc a poc, gairebé sense adonar-se'n tot segueix com sempre, res no canviarà, cap decisió important aconseguirà canviar el rumb de la seva vida. I és que quan sobreviure es considera un problema, poca cosa hi ha a fer: 

El problema és que m’he sobreviscut a mi mateixa.