dilluns, 16 de gener de 2017

Gegants de gel



Una història curiosa i diferent la que ens presenta en Joan Benesiu. De fet, l'argument es pot sintetitzar en molt poques paraules:
Un reduït grup de viatgers es troba en un bar d'un lloc remot i fronterer, Ushuaia, a la Patagònia, i allà s'expliquen les seves històries, val a dir que no sempre certes:

Quan expliques històries, quan has de contar-ne una al davant d’un auditori que t’escolta en silenci, cal fer-se aquesta pregunta en algun moment perquè és important saber quin ha d’ésser el començament, l’inici del cabdell per on estirar el fil d’Ariadna que ha de servir per a no perdre’s.
(...)
L’anonimat que provoquen les ciutats llunyanes, la terra de frontera, és una ajuda cabdal per a aquest mostrar-se de les vides.
(...)
Furtar una història, furtar un passat més dolorós que el d’un mateix per situar el gènere humà un esglaó més a prop de la veritat de les coses. Mentir per explicar el que els passa als éssers humans. 

Tot i la simplicitat, m'ha costat decidir-me a escriure quelcom al respecte, de fet, mentre escric aquestes línies encara no estic del tot segura de publicar-les.

Al seu favor: Aquest ha estat un llibre auto editat, la qual cosa em fa valorar la gosadia de l'autor; a més de guanyador d'un premi i el recolzament de'n Baixauli que li ha prologat:

Un llibre autoeditat és un llibre fantasma, sense distribució, que només llegiran uns poc amics. Un crit que no sent ningú.(Baixauli)

En contra: Trobo que en fa un ús (gairebé un abús) de referències literàries que poc o gens aporten al relat i que pràcticament totes estan inserides de forma forçada. Tot plegat m'ha donat la impressió d'una certa pedanteria de l'autor que ens vol mostrar l'abast dels seus coneixements.

Tot i haver-hi diversos protagonistes, tots contertulians dels vespres al bar, n'hi ha un que considero principal i és el narrador, pel qual aquest viatge sembla una mena d'iniciació:

Guillaume sap que a cada pas que un fa, siga on siga, deixa un vast territori inexplorat pel qual no viatjarà mai, on mai no arribarà
(...)
No podia explicar-me bé l’objectiu que perseguia venint fins ací tot sol, però d’alguna manera havia de mesurar-me amb les muntanyes, amb el que suposava l’abandonament de la meua família, del meu espai concret en una data concreta.

Bé, a més de les històries que cada un dels viatgers narra, també hi ha un misteri, una recerca i fins i tot un assassinat. Molts ingredients, no sempre ben travats.
En definitiva, acabem a la mateixa frontera on ha començat el relat:

Ells, els desplaçats a la frontera, els que es preparaven per a creuar el llindar que limitava amb el desconegut, ocupant el bell mig d’aquest món creat pels humans. 

També en parla: Fragments Personals


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada