dissabte, 21 de gener de 2017

Un bon país


Miquel Puig en aquesta obra reflexiona i aporta valuoses dades respecte el què hauria de ser un Bon País, molt lluny del que podem afirmar que és España (i per extensió Catalunya) a hores d'ara: Una societat decent és la que tracta bé els seus ciutadans. 

Se'm fa molt difícil ressenyar aquest llibre, només puc afirmar que tot i que ens parla d'economia, i aquest és un tema sovint feixuc i àrid, si més no per mi que em confesso totalment negada en aquest aspecte, m'ha resultat força entenedor i gens avorrit.

Deixo només un recull de frases a mode d'exemple. La decisió de llegir-lo i ampliar o reafirmar coneixements només us correspon a vosaltres.

El concepte de pobresa:
En realitat, estar “per sota del llindar de la pobresa” no vol dir tenir poc, sinó tenir poc amb relació al que tenen els altres. en concret, el llindar de la pobresa es defineix com el 60% del nivell d’ingressos que divideix la població en dues meitats, la dels que guanyen més i la dels que guanyen menys que aquest valor (la mediana). 

El treball:
Espanya crea llocs de treball poc qualificats i mal remunerats. Molts, de fet; però això no li serveix per reduir l’atur perquè aquests llocs de treball no són atractius per els espanyols. 

Les pensions:
És absurd pretendre que un sistema de pensions de repartiment se sostingui quan 1 de cada 4 persones en edat de treballar no ho fa, i per això el sistema de pensions espanyol està en dèficit. 

La immigració: 
Si la immigració que rebéssim fos mitjanament o altament qualificada, com la que reben països com el Regne Unit o Alemanya, la immigració ajudaria a mantenir la productivitat. Com que la immigració que rebem és poc qualificada, com més en rebem, menys probable és que la productivitat creixi. 
(...)
Ara el que fem és atraure immigrants barats per poder continuar atenent els turistes amb preus baixos. En gran mesura, el turisme espanyol consisteix a atraure estrangers: uns per servir i els altres per ser servits. 

Productivitat i competitivitat:
L’estratègia espanyola de creixement amb baixa productivitat condemna el nostre estat del benestar per dos motius: perquè el fa insostenible financerament i perquè soscava la disposició dels contribuents que poden pagar a fer-ho.
(...)
La competitivitat no consisteix a contenir els salaris perquè es creïn molt llocs de treball, sinó que la competitivitat és la condició perquè es creïn bons llocs de treball. 

Impostos?
Ja hem dit que els impostos són el remei comodí per a tots els mals, però que, quan es tracta de guarir la desigualtat, les societats que més necessiten aquest remei són les més reticents a pagar-lo, justament perquè qui se’n beneficiaria són persones molt diferents de les que l’haurien de pagar. 

En definitiva:
A diferència del clima o de la geografia, els graus de prosperitat i d’equitat d’una societat depenen d’ella mateixa. 
(...)
La principal diferència entre països no és entre “socialistes” i “capitalistes” o entre “esquerrans” i “dretans”, entenent que els primers són equitatius, però poc pròspers i els segons pròspers però poc equitatius, sinó entre “decents” i “indecents”. 
(...)
L’error és pensar que la prosperitat i l’equitat són compatibles amb un sistema productiu low cost. 



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada