Del Pròleg d'en Francesc Vallverdú: Barcelona, febrer de 1974:
El dia 8 de febrer de 1939,
Agustí Bartra -aleshores novell escriptor de trenta anys, amb dos llibres al
carrer, un de contes i l’altre de poesia- passava la frontera de França, un de
tants en l’allau dels derrotats. El seu grup va ser enviat per les autoritats
franceses al poc hospitalari camp de Saint-Cyprien (...) d’on escaparia al cap
d’uns quants dies amb el seu amic Tarrés. La fugida els va durar poc: a
Perpinyà van ser identificats i tramesos al camp d’Argelers, on Bartra retrobà
amics i féu noves coneixences.
Costa Brava
No es tracta només del relat de les
dures condicions dels camps de refugiats, dels que se'n coneixen diverses
versions; és Argelers, ni més ni menys Ciutat de derrota. Haver estat vençut no era prou. No, hi ha fusta. (...) on uns 100.000 refugiats, soldats
republicans, els perdedors, van malviure: Entre els records i el futur, només el no-res de la sorra, i el mar no era més que una presència i una invitació impossible a la llibertat. La lluna i el sol,, la pluja i el vent, les gavines durant el dia i les constel·lacions durant la nit, eren per a aquells homes com uns testimonis formidables i naturals.(...) No hi havia demà. El futur no existia. (...) En veritat, només existia el passat, i el que s’havia viscut, en ésser evocat pel record, cobrava el prestigi d’una resurrecció. o potser fora més
encertat parlar de què van mal morir: A la sorra de Ningú no es naixia a cap temps: hom moria seqüències de moments que s’alçaven en un absurd espai des d’on solament els més afortunats podien mirar l’esperança per damunt de llurs espatlles.
Un nombrós grup de persones que van resistir entre la sorra i el mar, sense cap aixopluc,
sense compassió, i dels que només ha quedat la constància dels escrits com el
que ara m’ocupa, perquè no s’ha alçat cap monument, cap recordatori al mateix
lloc on van patir i que no és altra que l’àrida platja: Quin consol saber que mai en aquests sorrals d’Argelers ningú no aixecarà una estàtua dedicada als cent mil.
Aquest llibre està basat en els records del seu protagonista que, un
cop alliberat, va anar confegint la història basada en les persones que va
conèixer i amb les que hi va conviure.
Les ciutats dels homes tenen una naixença lenta.
(...)
Hi ha imatges que tenen mil anys i banderes que volen viure sempre.
(...)
El llit de cada home és l’empremta que el seu cos ajagut
deixa a la sorra.
(...)
La fam toca sords tambors i arbora negres banderes....
(...)
Jo veig cada dia el rostre del qui no sap, el rostre
tràgic de la raó que ha estat devorada pels seus monstres, el rostre deshabitat
d’ell mateix. I reso.
(...)
És la nit de la mort de Roldós... (Un dels companys) (...) sortirà la
lluna, més tard, pel mar... (...) i Roldós ja només serà una cosa sobre la
sorra...
De l'Epíleg d'en Lluïs Solà:
Per als imperialismes de tota
mena, per als autoritarismes, per als colonialismes antics o moderns, per als
totalitarismes, no n’hi ha prou que els pobles siguin ocupats i venuts; cal,
també, que siguin oblidats. I cal, encara, que el poble vençut s’oblidi ell
mateix d’ell mateix.
(...)
De fet, però, l’esclafament
total i definitiu de l’espurna de la llibertat que, malgrat tot i contra tot,
subsisteix, quasi miraculosament, als teixits vitals exteriors i interiors dels
pobles i de les persones és una empresa més àrdua i més complexa que no sembla.
(...)
Com és que una obra com Crist
de 200.000 braços és tan poc coneguda i tan poc reconeguda?
Crist de 200.000
braços
Agustí Bartra
194 pàgines
També hi podeu trobar una ressenya en aquest enllaç: Núvol. Crist de 200.000 braços
Costa Brava
19 octubre 2016
Costa Brava
19 octubre 2016
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada