L'estranya desaparició d'Esme Lennox

Una història de la que aviat sabrem el què, però no el com ni el per què i que pràcticament comença amb una frase enigmàtica: 

Tant se val el començament, el final és el mateix: una reixa que tapa una finestra amb quadrats de la mida de dues ungles del dit gros. 

Parlem de l'Esme, que molt aviat demostrarà no respectar les "regles" que marca el protocol d'una família benestant, amb una mainadera rígida i intransigent:

La senyoreta Evans explica a la mare que l’Esme ha tornat a escapolir-se, que és una nena impossible, malcreient, intractable, una mentidera... 

Però el cert és que la Maggie, l'autora, no comença ben bé aquí el relat, sinó molts anys més tard i ho fa en boca de l'Iris, una neboda-neta de l'Esme que ens comenta que la seva àvia...: L’àvia viu en el món de l’Alzheimer. i aquest és un detall important pel desenvolupament de la història.

Ara l'Iris ha rebut l'encàrrec d'ocupar-se d'una anciana ingressada en un psiquiàtric, de la qual no en tenia coneixement:

¿Què vols dir, que ningú no n’ha sentit a parlar mai? ¿Ni tu, ni la teva mare, ni ningú? (...) El pare estava totalment convençut que la iaia era filla única. (...) La iaia té una germana que encara és viva. En un manicomi. 

Arribats a aquest punt, ja es pot intuir que la història promet. I ara sí, segueixo perquè l'Iris decideix fer-se càrrec de la seva tia-àvia i poc a poc gràcies a ella, anem esbrinant el què va passar fa tants anys:

Quan l’Iris arriba a Cauldstone, l’assistenta social, l’assistenta clau o el que sigui, l’espera al vestíbul. 

I, contràriament al que aconsellaria el sentit comú o la prudència, decideix endur-se l'Esme a casa, que per cert, sembla que ella coneix força bé:

L’Iris deixa la bossa de l’Esme a terra, al costat del llit de la cambra de mals endreços. Gairebé no es pot creure que tot allò li estigui passant a ella.

I els records comencen a aflorar:

Tots nosaltres, pensa l’Esme, no som més que recipients a través dels quals passen les identitats. 

(...)

L’Esme sempre espanta la gent. Això fa temps que ho sap. 

(...)

Li deien la Cabra Boja. 

(...)

“Té setze anys”. És la primera cosa que veu. (...)“Els pares informen que l’han trobada ballant davant un mirall, guarnida amb els vestits de la mare”.

(...) 

Ella no està pas malalta. Sap del cert que no ho està. 

Aviat hem conegut el com va passar tot, i el què és evident des del moment que la trobem reclosa en un psiquiàtric o manicomi com l'anomena l'Iris, però el per què no serà fins molt més endavant que el descobrirem, i tant bon punt ho fem també coneixerem el final un tant sorprenent, però justificat de tota la història:

La deixarem preciosa, l’enviarem al ball i -aixeca el raspall i el passa enèrgicament pels cabell de l’Esme- ens la traurem de sobre casant-la amb el fill dels Dalziel. 

(...)

Era una sensació ben curiosa. Una boca fregava la seva, la premia, els braços del noi l’estrenyien. 

(...)

“dementia praecox”, és el que van dir que tenia ella. (...) Avui dia, continuava l’article, tothom diu “esquizofrènia”. 

No acceptar les rígides normes, ser alegre i divertida, curiosa, espontània... era quelcom imperdonable a la seva època i en determinades famílies. Li exigien que fos "normal" com si aquest terme volgués dir quelcom:

Normal, normal, normal, és la paraula que es repeteix com en un encanteri mentre fa cap al seu llit i s’hi asseu com una bona noia. 

 

 

 

L’estranya desaparició d’Esme Lennox

Maggie O’Farrell

Traducció de Josep Alemany

259 pàgines