Cela, piel adentro

Una lectura no diré que interessant, però sí curiosa. Segons l'autor (fill de Cela) ho escriu com una mena de deure pendent, però donat que ja en va escriure un altre amb un títol, i suposo que contingut semblant, no m'acaba de convèncer el seu argument:

Fue Ymelda Navajo quien me convenció de que se trataba de un deber pendiente.

Este libro es el resultado de pasar “Cela, mi padre” por el tamiz de las cartas que se cruzaron él y Charo.

De Cela pare, he llegit algunes obres, fins i tot diria que força, però de la que recordo amb especial admiració és el que en va ser la seva primera novel·la: "La familia de Pascual Duarte":

Camilo José Cela no ganó fama literaria hasta la publicación en el año 1942 de “La familia de Pascual Duarte”, un libro sobrecogedor no tanto por su cacareado tremendismo como por la madurez de estilo de un autor de veintiséis años que se estrenaba como novelista.

De "La Comena", ja força més oblidada, només em va interessar la proliferació de protagonistes que recordo em va obligar a fer-me una guia de personatges per no perdre'm, i tot i això...

Quan al personatge, em va sobtar que a l'octubre de 1989 li concedissin el Premi Nóbel de literatura, però pel que he llegit, i sense restar-li els mèrits que segur que en té, va estar un nomenament molt treballat per part d'ell mateix que sembla que sabia "vendre's" prou bé, com reconeix el seu propi fill: 

Corrían los primeros años setenta cuando mi padre nos envió a mi amigo Paco Martínez y a mi (…) a Suecia con un encargo bien preciso: allanar el camino para que le concediesen el premio. 

(...)

La entrega de premios en Estocolmo fue, una vez más, un compendio de luces y de sombras en la vida siempre agitada y contradictoria de CJC. 

No havia estat una persona admirada en el que a mi respecta i m'explico: Quan semblava que sent tot un acadèmic de la Real Academia Española, molta gent li reia les "gràcies", que jo més aviat qualificava com a fatxenderies, com ara els seus exabruptes, el tirar-se pets sorollosos en públic, sempre em van semblar d'un mal gust considerable. I per descomptat que no entro en la seva vida personal perquè entenc que aquest és un aspecte que només pot ser d'interès per la família.

I dit això, només em resta recollir algunes referències que per alguna o altra raó, m'han semblat més significatives o senzillament curioses:

Camilo José Cela intervino como actor en cinco películas con papeles de importancia dispar.

(...)

Mi padre escribió siempre -en el “siempre” que yo conocí- de la misma forma, (…) sobre cuartillas en blanco y mojando la pluma en el tintero.

(...)

Camilo José Cela fue a lo largo de su vida alguien dispuesto a romper con todas las barreras; hasta con aquellas que formaban parte de la carrera de un escritor. 

(...)

CJC no citaba jamás, sucediera lo que sucediese, sin excepciones de ningún tipo, el nombre de sus enemigos.

Potser el personatge va acabar fagocitant la persona, però el cert és que vist des del meu punt de vista, la persona semblava sentir-se molt còmode amb el personatge que ell mateix s'havia creat:

 

De mi padre se ha dicho que era altivo y humilde, desconsiderado y atento, cruel y tierno, agresivo y pacífico. 

 També en parla: Fragments personals

 

Cela, piel adentro

Camilo José Cela Conde

349 pàgines