Disset pianos

Una mort sobtada, una botiga de venda i reparació de pianos, una dona forta i emprenedora (i tossuda), uns amics descoberts, una mentida... Aquests són els ingredients de la història que ens proposa en Ramon Solsona.

Una lectura agradable que comença amb la mort del company de la protagonista, que es veu enfrontada a desfer-se de la botiga regentada per ell i de la que, en un moment que ha acabat sent transcendental, li ha recomanat que no mal vengui.

En el moment que ho coneixem, sabem que en la botiga hi ha disset pianos:

Pel silenci i la quietud semblava més el taller d’un taxidermista o un dipòsit de cadàvers ple de cossos inerts. (,,,) Tants pianos i tant de silenci, pensava la Mei amb el cor encongit. Quanta sonoritat morta!

Poca cosa sabem d'en Peter, el company absent, i si ens remetem al que la Mei, la protagonista, ens diu, tampoc no sembla saber-ne gran cosa a excepció que havia vingut des de Romania:

Ell no parlava mai de la seva joventut, de fet no volia saber res de Romania i es posava de mal humor quan li preguntaven coses del seu país. 

(...)

De la seva vida anterior no en sé res, només que havia fugit de Romania, que va viure uns anys a Coïmbra, que allà es va casar i va tenir una filla, que es va separar i que va venir a Barcelona. 

(...)

En Péter era un improvisador nat, incapaç de seguir cap política comercial, però tenia una gran intuïció. 

I aquí la tenim, amb la botiga oberta, contemplant els disset pianos, tractant d'esbrinar alguna cosa més del que pot fer per desfer-se'n, sense ni tan sols conèixer la contrasenya de l'ordinador. Sembla evident que...:

Les coses no anaven bé. 

(...)

Fins que la va desencaboriar un home que mirava els pianos des del carrer.

Ella a més de tossuda és eficient i malgrat reconèixer que no en sap res del negoci donat que ella s'ha dedicat amb bona mà als viatges d'empresa, va avançant en la venda, mentre va descobrint alguns amics del seu company:

La botiga començava a buidar-se de pianos.

(...)

La desolació i el desemparament que havia experimentat quan va reobrir la botiga després de la mort d’en Péter s’havien anat transformant en dolçor. 

(...)

Els dies passaven i la Mel anava covant sentiments contradictoris. D’una banda desitjava tornar al temps d’abans i dedicar-se plenament a l’agència. D’una altra li sabia greu tancar una botiga que l’havia posat a prova i que li havia permès aplegar al seu voltant uns amics nous, una família sobrevinguda. 

Però aquest és només una vessant de la història, segurament la més autèntica és el descobriment la veritable personalitat d'en Peter que la Mei descobrirà a raó d'un viatge a Romania per conèixer la seva família política, i quelcom més:

La vida contradictòria de tot arreu es feia més visible a Bucarest. En aquest barri que semblava de classe mitjana, la pobresa convivia amb naturalitat amb l’opulència.

(...)

A casa d’en Peter mai no van tenir problemes per comprar gasolina ni per desplaçar-se quan les restriccions eren severíssimes.

(...)

La família d’en Peter era temible. Tothom els coneixia pels Llimacs. Eren odiats, però la gent no gosava enfrontar-s’hi. Una paraula seva podia fer empresonar algú o que perdés la feina o la casa.

I ja per acabar em quedo amb una reflexió de la Mei referent a la mort, a les restes, a l'eternitat... a tot el que comparteixo amb ella:

La Mei defugia els llocs comuns eufemístics com “el repòs etern, el ja descansa en pau o allà on sigui” (...) No tenia sentit discutir quina mena de repòs i quina mena d’eternitat esperaven a unes cendres, encara que fossin d’una persona estimada. Eren cendres, un no-res evident, definitiu.

 

Disset pianos

Ramon Solsona

409 pàgines