De Kirmen Uribe havia llegit i comentat "El que mou el món" . Una lectura que em va deixar unes molt bones sensacions.
És així que he cercat en la biblioteca més llibres d'aquest autor i he topat amb un recull de poesies de les que només he fet un petit recull d'aquelles que més m'han agradat, incloent-hi la que recull la frase que dóna títol al llibre "Mentrestant agafa'm la mà" i que ja en sí, considero poesia:
He volgut copiar l'original en eusquera i confio haver-ho fet correctament. És només el meu petit i insignificant homenatge a l'autor. La resta, per no allargar-m'hi, són només fragments:
Bisita
Heroina larrua
jotzea bezain gozoa zela
esaten zuen
garai batean.
Medikuek
esaten dute okerrera ez duela egin,
eguna joan
eguna etorri, eta lasai hartzeko.
Hilabetea da
berriro esnatu ez dela
azken
ebakuntzaz geroztik.
Hala ere
egunero egiten diogu bisita
Arreta
Intentsiboko Unitateko seigarren kutxara.
urreko oheko
gaistoa negar batean aurkitu dugu gaur,
inor ez zaiola
bisitara agertu diotso erizainari.
Hilabetea
arrebaren hitzik entzun ez dugula.
Ez dut lehen bezala
bizitza osoa aurretik ikusten,
esaten zigun,
ez dut
prometarik nahi, ez dut damurik nahi,
maitasun keinu
bat besterik ez.
Amak eta biok
soilik hitz egiten diogu.
Anaiak lehen
ez zion gauza handirik esaten,
orain ez da
agertu ere egiten.
Aita atean
geratzen da, isilik.
Ez dut gauez
lotik egiten, esaten zigun arrebak,
beldur diot
loak hartzeari, beldur amesgaiztoei.
Orratzek min
egiten didate eta hotz naiz,
hotza
zabaltzen dit sueroak zainetan zehar.
Gorputz ustel
honi ihes egingo banio.
Bitartean
heldu eskutik, eskatzen zigun,
ez dut
promesarik nahi, ez dut damurik nahi,
maitasun keinu
bat besterik ez.
Visita
L’heroïna és tan dolça com fer l’amor,
deia ella temps enrere.
Els dies passen i els metges diuen que no ha empitjorat
i que ens ho prenguem amb calma.
Fa un mes que no ha tornat a despertar-se,
des de l’última operació.
Però la visitem cada dia
al sisè box de la unitat de cures intensives.
Avui en entrar hem vist que plorava el malalt del llit de
davant,
diu a l’infermer que ningú no l’ha anat a visitar.
Fa un mes que no sentim la veu de ma germana.
No veig com abans tota la vida per davant,
ens deia.
No vull cap promesa, no vull cap disculpa,
només un gest d’amor.
Només hi parlem la mare i jo.
El meu germà abans no li deia gran cosa;
ara ni apareix.
El pare es queda a la porta, en silenci.
De nit no dormo, em deia ma germana,
tinc por d’adormir-me, por dels malsons.
Les agulles em fan mal i tinc fred;
el sèrum m’escampa fredor per les venes.
Si pogués escapar-me d’aquest cos podrit.
Mentrestant agafa’m la mà, em demanava.
No vull cap promesa, no vull cap disculpa,
només un gest d’amor.
El temps dels arbres.
no diguis mai sempre,
deixa fer el món,
que vagi per on vulgui. (...)
La balada del captiu:
sense forrellat
Fa vuit segles
les vaig travessar.
Vaig conèixer l’infern
colgant-se de neu i més neu.
Vaig conèixer l’infern
obrint-se davant meu.
Les paraules se’m trenquen a la boca
com pedres.
Les paraules se’m trenquen a les mans
me’n vaig sortir prou bé.
Vaig conèixer l’infern
a les comissaries
Vaig conèixer l’infern
a les cel·les d’aïllament.
He vist allò que havia set
passejant-se pel pati
Aquell xicot que havia set
amb els ulls entelats
He conegut l’infern
obrint-se davant meu
He conegut l’infern
me’n vaig sortir prou bé.
Travessant de nou les set portes
el dubte m’ha vençut.
Travessant de nou les set portes
el cos se m’ha buidat del tot.
He conegut l’infern
obrint-se davant meu
He conegut l’infern
me’n vaig sortir prou bé.
Són suficients:
amb el cel a sobre i el terra a sota,
amb la
casa destruïda,
uns quants records,
un sol amic,
una sola intenció
són
suficients.
I tornar a començar de zero,
agafant un nou camí.
Mentrestant agafa’m
la mà
Kirmen Uribe
Traducció de Joan
Elodi i Laia Noguera
189 pàgines
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada