Gent normal

Barcelona,
Gener, 2018

El primer que se'm va acudir en veure el llibre va ser: I què voldrà dir amb això de "normal"? Perquè tenim el nefast costum d'adjudicar aquesta etiqueta a aquells que considerem que es comporten com nosaltres, els que no se surten de les normes que nosaltres mateixos hem decidit que s'han de seguir, i que, val a dir que sovint les anem canviant o modificant a mesura que passen els anys.

Els protagonistes, la Marianne i en Connell no sé si els podem incloure en aquesta definició de normalitat: és tant relatiu!

I és que, per començar amb un exemple, la Marianne:

No té amics i es passa les hores de dinar tota sola, llegint novel·les. Hi ha molt gent que la detesta de debò.

(...)

A vegades la Marianne es veu a ella mateixa a la part més baixa de l’escala, però en altres moments s’imagina completament fora de l’escala, sense que la seva mecànica l’afecti, perquè de fet ella no desitja  la popularitat, ni vol fer res per aconseguir-la.

(...)

Des que era petita, la seva vida ha estat anormal, prou que ho sap.

I què dir d'en Connell?:

Ningú tret de la Lorraine (la mare) sap qui és el pare d’en Connell. 

(...)

Ara entén que els seus companys de classe no són com ell. (...) No són gent estúpida, però tampoc no són gaire més espavilats que ell. 

O sigui que si ens atenim als supòsits de "gent normal", cap dels dos no ho sembla gaire.

I les seves respectives històries segueixen en la mateixa línia, cadascú per la seva banda, però en temporades compartides, i de quina manera!

Últimament en Connell i ella s’han vist molt. (...) La Marianne viu sola en un pis d’una habitació que és de la seva àvia, i als vespres en Connell i ella seuen a la sala d’estar i beuen vi.

(...)

Les coses van força bé entre la Marianne i en Connell ara mateix. 

(...)

Després de la primera vegada que ho van fer, la Marianne es va quedar a dormir a casa d’ell. En Connell no havia estat mai amb una noia que fos verge.

(...)

Ell i la Marianne tenen la seva pròpia vida privada, a la seva habitació, on ningú no els pot destorbar, i per tant no hi ha cap raó per barrejar els dos mons diferenciats. 

Unes vides que gairebé comencen a relacionar-se en el moment que es coneixen i que els seguim mentre van evolucionant, al llarg d'un període no massa dilatat i sempre dins dels paràmetres que he comentat.

En realitat, vaig acabar la lectura i em seguia preguntant el per què del títol. Potser, com a conclusió del que no és, ens ajudarà aquesta encertada reflexió de'n Connell:

Sigui el que sigui el que hi ha entre ell i la Marianne, mai no n’ha sortit res de bo. Només ha provocat confusió i desesperació a tothom. 

 

Barcelona,
Gener, 2018

 

Gent normal

Sally Rooney

Traducció d’Ernest Riera

298 pàgines