La mesura dels nostres dies

No és cap novel·la, tampoc un llibre de memòries, no hi ha una protagonista principal ni d'altres de secundàries...Senzillament és un recull de veus de dones que van ser deportades al terrible camp d’Auschwitz per les seves idees, per haver participat d'alguna forma en la resistència al nazisme.

Entre elles trobem la de la mateixa autora que fa algunes incursions/reflexions en forma de poemes. Tot ho va recollir i publicar a partir d'algunes trobades conjuntes, vint anys després d'haver estar alliberades mentre tractaven de trobar el seu lloc en aquest nou mon, en la nova vida, en el que potser es podria anomenar resurrecció si no fos que les mateixes implicades pràcticament de manera unànime, gairebé senten que han perdut el seu lloc entre els vius:

Fent un esforç que no sé com anomenar, vaig intentar recordar els gestos que cal fer per recuperar la forma d’un ésser viu en la vida. (...) ¿Com pots reflexionar quan no et queden paraules, quan has oblidat totes les paraules? (...) ¿Era jo? Era jo...

(...)

Si em preguntessin ...?

No estic viva. Estic atrapada en els records i les repeticions. Dormo malament i l’insomni no m’afecta. A la nit tinc dret a no estar viva. Tinc dret a no fingir.

(...)

A la tornada -vaja, vaig esperar alguns anys, estava massa cansada aleshores- vaig voler tenir un fill. Quan va néixer va ser com un bany de goig.

(...)

Els que ens estimen volen que oblidem. No entenen que és impossible, i, a més, que oblidar seria atroç.

No em puc ni acostar remotament al que havien de sentir aquelles dones, supervivents, com tots els que han passat per un camp de concentració, d'una situació inhumana.

Tornar a què, em preguntava sovint mentre llegia. I és que, entenc, que l'únic que les mantenia en peu era l'esperança de ser alliberades:

Sí, crec que, per tots els que vam tornar, la tornada va ser dura. Un cop lliures dúiem el dol que no havíem dut allà. Un cop retrobada la quotidianitat, els buits es notaven més.

(...)

Que vam necessitar una voluntat sobrehumana per aguantar i tornar, això ho entén tothom. Però de la voluntat que vam necessitar per reprendre la vida a la tornada, d’això ningú en sap res de res. Mentre vam ser allà només teníem un objectiu: tornar.

(...)

Quan vaig tornar tenia malsons.

Aquestes dones, com he dit més amunt, es van tornar a trobar, van xerrar, van compartir vivències i experiències del passat. També del present, del seu present:

Amb la gent sempre havies de començar per una explicació. (...) Amb els camarades no calien referències. 

(...)

Entre nosaltres no hem de fer cap esforç, no hi ha miraments, ni tan sols la cortesia habitual. Entre nosaltres, som nosaltres mateixes. 

(...)

Cap de nosaltres va tornar indemne. Però només ell (el marit) té dret a estar malalt. (...) Així que, què vols que et digui, això de casar-se amb un deportat...

(...)

Quan em van donar la prima de desmobilització em vaig pensar que era rica. (...) Amb l’equivalent de tres mesos de sou d’abans de la guerra amb prou feines podia viure quinze dies.

És possible que jo també hagués caigut en l'error d'aconsellar-les refer la seva vida. Quin error!

Refer la vida, quina expressió... Si hi ha una cosa que no es pot refer, una cosa que no es pot tornar a començar, és ben bé la vida. Esborrar i tornar a començar... Esborrar i escriure al damunt... No veig com seria possible. Els que ho han fet, em pregunto com han pogut. 

 

La mesura dels nostres dies

Charlotte Delbo

Traducció de Valèria Gaillard

210 pàgines