Lítica

Diu el diccionari....

lítico, lítica

Adjetivo

De la piedra o relacionado con ella.

Podria ser la història de la germana gran, de la que desconeixem el nom, o potser de la germana petita que també ens és desconeguda: No és constant ni sencera, és de vidre, la meva germana. Tot passa  en un poble sense nom, que pot ser qualsevol poble, en un temps indefinit que, és clar, podria ser qualsevol, en una casa prop d'un bosc que potser té algun secret amagat. O no.

I seguint amb la història: En realitat, què en pensa la improvisada narradora de la que ella mateixa ha convertit en protagonista?

M’inquietava. Va néixer abans que jo i sempre l’he tinguda al davant.

(...)

De nines havíem sigut inseparables perquè Ella era com jo.

(...)

Ella m’ho contava tot, però sense interpel·lar-me, com si jo no fos ningú. 

Bé, alguna cosa sí que ens desvetlla. Insignificant, innecessària, o fins i tot absurda:

. 

Els avions li feien por i la fascinaven alhora. Li pareixia massa agosarat desafiar la llei gravitacional i voler enlairar-se sense caure.

(...)

Al llibre de les llegendes hi havia una il·lustració que s’assemblava a la meva germana: una nimfa pàl·lida, amb una gota de sang damunt del llavi inferior, agenollada devora un arbre sec.

La germana gran amagava una misteriosa capsa sota el seu llit. Mai no sabem ben bé què hi conté, però sí el que hi va afegint a mesura que es distancia més i més de la petita:

La capsa no sortia de casa. (...) De petites havíem compartit tots els tresors, i tots els jocs també, però aquella capsa era una altra cosa.

(...)

La germana s’allunyava cada dia més dels objectes i les persones. Aquell vespre vaig veure com afegia un ganivet a les eines de la capsa de fusta.

La mort també hi és present amb l'exemple de la padrina (l'àvia), que m'ha recordat la que va ser la meva sogra i que des del primer dia que la vaig conèixer sempre deia que aquell era el seu darrer any, que no ens veuria casats, que no veuria el seu net, que no... tot era sempre el mateix, tant és així que quan va morir, ja en edat molt avançada, hi havia gent que quan donava el condol afegia "ja ho deia ella, ja"...

L’avantsala de la mort sempre fa gust d’egoisme. (...) Estan unides pel cap la mort i la vida, com dues bessones siameses. 

(...)

Vam créixer amb una padrina que des de sempre es moria i amb una mare que s’havia fet amant del fuster del poble, per si un dia necessitàvem taüts o marcs per a la casa. Nosaltres dues ens vam criar mútuament. 

El cert és que és una narració difícil de definir, perquè no deixa de ser poesia i la poesia no sempre es pot explicar amb paraules, molts cops és un sentiment, una esgarrifança, un somni.

Espere com la pedra. Perquè la pedra espera.

La pedra rep els dies com la terra la pluja.

¡I espere com la pedra! Un dia, un altre dia

qualsevol, ella, jo...

Vicent Andrés Estellés

Algunes pedres meves molt estimades

 Lítica 

Lucia Pietrelli

105 pàgines