Començo aquesta entrada pel pròleg. Sembla el més natural, però tot i això no ho acostumo a fer. Aquest cop m'ha semblat especialment clarificador del que trobarem si seguim llegint:
L'Elisabeth Demand és una nena a qui encarreguen un senzill treball escolar: tria un veí i entrevista'l. Ella es fixa en l'ancià de l'altra banda del muret de casa, en Daniel Gluck. (...) Al llarg de la narració, a l'Elisabeth la veurem créixer, i aquesta migració cap el món adult estarà guiada per la personalitat extravagant d'en Daniel. Quin parell. Els separen seixanta-nou anys. Mentida: es porten seixanta-nou anys, però els anys no els separen.
Pròleg. Víctor García Tur
I ara parlarem una mica de'n Daniel, el veí, que coneixem potser mort, però estranyament conscient, perdut en una platja mentre (després sabrem) està ingressat a l'hospital greument malalt:
En Daniel Gluck mira la vida
des de la mort i després torna a la mort.
(...)
La roba que porta està feta de llençols d’hospital. Té el nom de l’hospital estampat als extrems.
(...)
En Daniel encara hi és. Les
últimes tres vegades que la Elisabeth hi ha anat, l’ha trobat dormint. (...) En
Daniel estarà tan adormit que semblarà que no s’hagi de despertar mai més.
Tot el què sabrem de'n Daniel ho serà a través dels ulls de l'Elisabeth, la que va ser aquella petita amiga, que ha anat creixent, mentre en Daniel, naturalment, envellia:
En Daniel es troba ara en un
període de somnolència aguda. (...) En Daniel és preciós.
En Daniel, que d'alguna manera s'esdevé el tutor intel·lectual de la Elisabeth acostuma a interpel·lar la seva pupil·la de la mateixa manera:
Digues. Què estàs llegint?
Però el diàleg va més enllà, cal posar atenció en les seves preguntes i en les respostes que no sempre s'adeqüen al que vol copsar en Daniel:
L’últim llibre que he llegit
és “La gimcana de la geneta”, va dir l’Elisabeth.
Ah. I en què et fa pensar?, va
dir en Daniel
Vols dir de què va?, va dir
l’Elisabeth.
Si vols, va dir en Daniel.
I és que llegir no sempre (potser quasi mai) es resumeix en seguir l'argument; la màgia de la lectura està en el que ens evoca, el que ens inspira, el que ens remou...
I l'Elisabeth va creixent i acumulant experiències de tota mena, també de sexuals, és clar:
Als setze anys en Mark Joseph
la seguia per tota l’escola i mirava de trobar maneres de fer-la riure.
La va besar, a la porta del
darrere de l’escola. Va ser agradable.
(...)
Als divuit, l’Elisabeth i una
companya de la universitat que es deia Marielle Simi van rodolar per terra a
l’habitació de la residència de l’Elisabeth, molt col·locades i morint-se de
riure. (...) Es morien de riure i llavors la Marielle Simi, que era francesa,
la va envoltar amb el braç i la va besar. Va ser agradable.
(...)
M’agrada el sexe. M’agrada
estar amb tu. És fantàstic. Però he de ser sincera. No puc mentir.
(...)
Era el final d’un hivern, l’hivern de 2002-2003. L’Elisabeth tenia divuit anys. Havia anat a Londres per participar en la manifestació de protesta. No en el seu nom.
Les amigues coneixen la seva estimació per en Daniel, però confonen els sentiments, de la mateixa manera que ho fa la mare:
Qui és ell?
No és aquesta mena de relació,
va dir l’Elisabeth. Ni tan sols és físic. No ho ha estat mai. Però és amor. No
puc fer veure que no.
(...)
El senyor Gluck és un vell molt simpàtic, homosexual, que va ser veí nostre fa anys, diu la mare. L’Elisabeth se l’estimava molt, es va fer amic seu de petita. Era una nena difícil. Pobra de mi. Una nena molt difícil d’entendre.
No és veritat. Sí, i encara l’estimo. I no, no ho era. En aquest ordre, diu l’Elisabeth.
I tornem al present; bé al seu present que ves a saber el temps que fa que és passat, si és que mai ha existit:
L’Elisabeth baixa pel passadís,
arriba a la porta de l’habitació i mira a dins.
(...)
Hola un altre cop, senyor
Gluck, diu.
Ah, hola, diu ell. Ja m’he
pensat que series tu. Que bé. M’alegro de veure’t. Què estàs llegint?
(...)
Torna a ser novembre. És més
hivern que tardor.
Els arbres deixen al descobert la seva estructura. L’aire fa olor de foc. Totes les ànimes han sortit a buscar el seu botí. Però hi ha roses, encara hi ha roses. A la humitat i el fred, en un matoll que sembla ja acabat, encara hi ha una rosa oberta.
I quin color que té, mireu.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada