Decirse adiós

Un començament força sorprenent propi d'una novel·la de misteri, (potser l'han abduït alguns extraterrestres?) o negra, (l'hauran segrestat uns malfactors i ara en demanaran un rescat?) en què  Michele Ludovisi, d'onze anys, i possiblement amb un trastorn d'Asperger, en tornant amb cotxe de sopar en una trattoria, amb els seus pares, la Gea i en Nicola, desapareix enmig del bosc: Unos meses antes, con el curso escolar recién iniciado, Gea había sido citada per la enseñante que tenía la teoría de que Michele era Asperger. Gea se dijo a sí misma que, a pesar que ella siempre lo había pensado, debía hacer creer lo contrario. 

L'alerta l'ha donada Don Giuseppe, el capellà d'un poble proper que casualment s'ha trobat amb els pares buscant desesperadament el noi:

Hacerse sacerdote le había salvado la vida. (…) Era su secreto, su verdadera maldición, su objetivo: le encantaba tener que ocuparse del prójimo. 

Tractarà de resoldre la situació, o més ben dit, el misteri, el comissari Sergio, que en el moment del succés està passant per una difícil situació personal, ja que el seu pare, Pietro antic policia, li acaba de confessar que té una greu malaltia en estat avançat, mentre que ell, li oculta que recentment ha iniciat una relació amb Leo, un jove atractiu força més jove, del què s'ha enamorat: Sergio le preguntó cuántos años tenía (…) Leo respondió que tenía veintidós y a continuación le preguntó a Sergio cuál era su nombre. 

Tot molt confús i fins i tot es podria dir que recargolat, però en realitat el fons del relat va força més enllà i, a l'estil de l'autor, les històries es van interrelacionant i fent giragonses endavant i enrere, fins a límits gairebé inversemblants, cap el sorprenent desenllaç final.

Però en realitat, el que més m'ha copsat de tot el relat ha estat la idea del comiat referint-se a situacions límits, a la mort.

He perdut familiars molt propers i per circumstàncies diverses no m'he pogut acomiadar en el moment de la partença. Tampoc estic segura que donat el cas, hauria sabut fer-ho tal com ho resumeix l'autor en una aparentment senzilla frase que m'ha fet rumiar i per la que no tinc cap resposta personal i íntima:

Has dicho que la cuestión no es decir adiós. 

(...)

Porque lo más importante de decir adiós es cómo decirse adiós. 

I quan s'acosti el meu final; en serè conscient? Sabré acomiadar-me? Voldré? 

La consciencia de la muerte inminente, presuntuosa ciertamente, porque todos vamos a morir, al final los había hecho de la misma especie.

(...)

En todas las páginas que había leído sobre la muerte no se reflejaba siquiera una mínima parte de su sustancial idiotez. (…) La muerte es tener que mirar hasta el final a todos los demás mientras continúan viviendo a tu alrededor.

 

Decirse adiós

357 páginas

Marcello Fois

Traductor: Francisco Álvarez

  

Mausoleus del cementiri de Sabadell