La Marie, la nostra protagonista, acaba de fer divuit anys; bonica i filla d'una família de províncies acomodada, se sent totalment feliç i invulnerable.
El que més li agrada és sentir-se desitjada i ser el centre d'atenció del món, del seu món, és clar:
Després d’una infància tranquil·la i una adolescència
avorrida, la vida començava. (...) Si li haguessin dit que pertànyer a la
joventut daurada d’una capital de províncies no assegurava res gaire extraordinari,
no s’ho hauria cregut.
(...)
El xicot més ben plantat de la ciutat es deia Olivier.
(...)l’Olivier es va enamorar bojament d’ella.
(...)
La Marie no en tenia prou de ser feliç, volia que els que li semblaven menys afortunats que ella fossin testimonis d’aquesta felicitat.
Inconscient i voluble aviat descobrirà que està embarassada i tot el seu petit i irreal món es desmuntarà davant els seus ulls:
La desil·lusió va arribar al cap de sis setmanes.
Contràriament al que es podria pensar, tant les respectives famílies com el propi Olivier reaccionen de manera més que positiva, totalment il·lusionats amb la notícia de l'embaràs i aviat ho tenen tot organitzat pel casori i una confortable residència pels recents casats:
Va viure el part com un retorn brusc i desagradable a la realitat
(...) La Marie no va sentir res, ni decepció, ni alegria.
Per a gran disgust de la Marie, la Diane, la bonica filla, acapara l'atenció i els elogis tant del pare, com dels avis i de tots els amics de la parella. Tot són lloances vers la petita que sembla intuir que la mare no l'accepta, i mai ni plora ni els dona una mala nit.
No es tracta només d'una depressió post-part; el rebuig de la Marie és més una qüestió de gelosia perquè ha deixat de ser el centre del món, i la petita creix amb l'afecte dels avis que aviat se'n fan càrrec d'ella, i l'amor incondicional del pare, tot i que, molt mediatitzat per la submissió que li segueix retent a la Marie.
Així les coses, la Diane va creixent sempre allunyada de la mare, i aviat destacarà no només per la seva bellesa, sinó per la seva capacitat intel·lectual, quan es decideix estudiar cardiologia, i a la universitat, de nou, la seva vida donarà un tomb en conèixer l'Olivia, una brillant professora que aviat la farà la seva adjunta en el que en principi sembla una mostra de confiança, però que en realitat no és més que una forma d'aprofitar-se'n de la vàlua de l'alumna i utilitzar-la en benefici propi.
D'alguna manera, la història es repeteix, considero que una mica forçadament quan descobrim que l'Olivia té una filla, la Mariel, a la que menysprea i que la Diane agafa sota la seva tutela deixant de banda els seus propis estudis:
Es va convertir en un ritual: un dia de cada dos l Diane quedava amb la Mariel a les sis i l’ajudava a fer els deures.
(...)
Entre la Mariel i la Diane s’hi va establir un lligam profund.
Mentre que a l'Olivia...
Només l’importava la seva reputació. Tenia un currículum seductor.
Una història de mares i filles que comença amb molta intensitat, però que, si més no per a mi, va perdent interès a mesura que avança.
“Pica’t al cor, és allà on hi ha el geni” Alfred de Musset.
Pica’t al cor
180 pàgines
Traductor: Ferran Ràfols Gesa
Facultat de Medecina de Barcelona.
Façana i pati interior
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada