Introducció: Un poble traït. Espanya 1874-2014:
Aquest és un altre llibre
escrit per un historiador britànic que estima Espanya i que ha passat els
darrers cinquanta anys estudiant la història del país. (...) Aquest llibre no presenta
una interpretació crítica ni condescendent que pugui suggerir que Espanya és
única en termes de corrupció o incompetència governamental.
M'ha decebut un tant aquest llibre, sens cap mena de dubte, documentadíssim, i molt elaborat, però, potser perquè ja n'he llegit altres del mateix autor, tots interessants, aquest no m'ha acabat de satisfer.
També, val a dir, que el fet que acabi l'any 2014 també hi ha tingut alguna cosa a veure en el fet que hagi perdut interès.
Sigui com sigui, alguns paràgrafs, alguns aclariments, potser són els que més m'han cridat l'atenció. Tan és així, que lluny d'afegir més comentaris, em limitaré a adjuntar algunes parts que per diferents raons m'han semblat més significatives
Capítol 1. El tòpic espanyol:
El 1833 va esclatar la primera
de quatre guerres civils, una sèrie de conflictes que no es va acabar fins al
1939. De fet, fins a cert punt, la Guerra Civil de 1936-1939 és una guerra
inacabada i, en alguns aspectes, Espanya està quasi tan dividida avui en dia
com el 1936.
(...)
El règim de Franco que va seguir a
la Guerra Civil es va basar en el terror, el saqueig i la corrupció.
(...)
La Guàrdia Civil responia de
manera agressiva a qualsevol agitació social. Sobretot els elements de la
ideologia anarquista es consideraven portadors d’una doctrina estrangera
especialment perniciosa i bàrbara.
(...)
Entre juny de 1884 i maig de
1890, es van produir vint-i-cinc atemptats amb bomba a Barcelona. (...) Els
pitjors anys pel que fa a la violència, serien entre 1893 i 1896.
Capítol 2. Revolució i guerra.
De la pèrdua de l’imperi el 1898 a la crisi de 1917-1918:
S’ha estimat que, als carrers
de Barcelona, entre l’abril de 1904 i la caiguda del Govern de Maura l’octubre
de 1909, es van col·locar almenys 66 bombes, que van esclatar o van ser
desactivades abans que esclatessin.
Capítol 3. Des de la fi de la
Primera Guerra Mundial fins a la Dictadura (1918-1923):
A Andalusia, com a Catalunya,
el rei no tenia gaire interès a fomentar la cohesió social, ni tampoc la
majoria dels latifundistes.
(...)
L’agost de 1923, Alfons XIII
va discutir al idea d’un cop d’Estat amb diverses persones, incloent-hi Gabriel
Maura, el qual va informar-ne el seu pare, Antoni Maura.
(...)
El cop d’Estat de Primo va
servir més per complir la determinació de la patronal catalana d’esclafar la
CNT. (...) El paper del rei va ser crucial no perquè hi intervingués activament
sinó més aviat perquè va cometre la irresponsabilitat de mantenir una actitud passiva.
Capítol 4. La Dictadura de
Primo de Rivera (1923-1930):
Alfons XIII va prendre
alegrement la crucial decisió personal de no donar suport al Govern
constitucional i d’oferir el poder a Primo.
(...)
Segons una publicació de
Blasco Ibáñez, Alfons, que gastava molts més diners del que rebia de la
generosa assignació del Govern, havia estat involucrat en negocis corruptes i
havia avalat amb el seu nom, diverses empreses dubtoses.
(...)
El tinent coronel Francisco
Franco Bahamonde, un dels militars favorits del rei, que, el gener de 1923,
havia estat anomenat gentilhome de cambra.
(...)
El rei no va abdicar, sinó que
se’n va anar, confiant que els seus partidaris aconseguirien crear un context
en el qual li acabessin implorant que tornés. El 14 d’abril es va proclamar la
Segona República.
Capítol 5. La Segona República
(1931-1939):
Dels enemics de la República,
dos dels més poderosos eren l’Església i l’exèrcit. Tots dos acabarien sent
arrossegats cap a la dreta antirepublicana sense grans dificultats.
(...)
La CNT estava cada vegada més
dominada pels extremistes de la Federació Anarquista Ibèrica, fundada el 1927.
(...)
Durant la primavera de 1936,
Gil-Robles va fer mans i mànigues al Parlament i a la premsa per generar
l’ambient que fes que un alçament militar semblés, als ulls de les classes
mitjanes, l’única alternativa a la catàstrofe.
Capítol 6. Espanya en guerra
(1936-1945):
La batalla de l’Ebre va ser un
desastre estratègic per a la República, ja que va consumir grans quantitats de
material i va aplanar el camí als rebels per conquerir Catalunya. Barcelona va
caure el 26 de gener de 1939, i 450.000 republicans es van haver d’exiliar.
(...)
El 27 de març, les forces
franquistes van entrar a Madrid enmig d’un silenci sinistre (...) Per a molts
espanyols, la guerra no havia acabat. Fins a principis dels anys cinquanta, les
forces armades de Franco van participar en operacions contra grups armats que
intentaven en va revertir el resultat de la guerra.
Capítol 7. El Franquisme.
Corrupció i terror (1945-1969):
De 1945 a 1950, Franco es va
convèncer a sí mateix que ell i Espanya patien un setge mortal.
(...)
En conjunt, s’ha calculat que
Franco va rebre quatre mil milions de pessetes (uns 36 milions d’euros) en
regals durant el seu mandat. (...) A més de la finca de Valdefuentes, la família Franco va acumular quinze propietats més.
(...)
Com que cada cop més sacerdots
feien costat als treballadors i a l’oposició nacionalista al règim, l’estiu de
1968, Franco va autoritzar la creació d’una presó per a sacerdots a Zamora, amb
capacitat per a més de cinquanta religiosos.
Capítol 8. La llarga marxa cap
a la Democràcia (1969-1982):
Va morir ric, amb una fortuna
d’uns quatre-cents milions d’euros, segons preus de 2015 (...) Carmen Polo, es
calcula que el valor combinat de les pensions li proporcionava uns ingressos
que duplicaven els del president del Govern (uns 350.000 euros anuals el
2019)
(...)
Les eleccions es van celebrar
sota l’amenaça constant de la intervenció militar, però el vot del poble va
suposar un rebuig massiu als colpistes i a la seva afirmació que estaven fent
el millor per a Espanya.
Capítol 9. De l’esperança
d’una democràcia acabada de néixer al triomf final de la corrupció i la
incompetència (1982-2014):
Espanya va malgastar entre
80.000 i 90.000 milions d’euros en “infraestructures innecessàries,
abandonades, infrautilitzades o mal planificades” entre 1995 i 2016, segons una
investigació recent sobre les complexes relacions entre els malbarataments, l’ús
ineficient dels recursos públics i la corrupció. La falta de regulació,
transparència i comptabilitat va permetre que els contractes d’obres públiques
innecessàries s’adjudiquessin a preus inflats als càrtels, en el que s’ha
anomenat “capitalisme de amigotes”
(...)
Havien canviat moltes coses
des de 1982. Joan Carles de Borbó ja no era un heroi nacional.
En contra del que acostumo, aquesta entrada ha esdevingut llarga, però tampoc no he trobat manera de resumir-ne més les notes. I és que:
Aquest llibre reflecteix la
meva obra sobre Espanya dels darrers cinquanta anys.
Un poble traït
Paul Preston
804 pàgines
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada