Infància a Berlín cap al 1900 recull una sèrie de textos que Walter Benjamin va publicar en diversos diaris i revistes entre els anys 1932 i 1938 i que el filòsof Theodor Adorno va editar per primer cop en forma de llibre el 1950. Google Books
He recollit comentaris d'una petita mostra de textos que, per alguna raó, han cridat la meva atenció.
EL TIERGERTEN
Només començar, m’hi sento identificada. Els que em coneixen bé saben que sóc capaç de perdre'm fins i tot al passadís de casa: No saber orientar-se
en una ciutat no és res de l’altre món. Però perdre’s en una ciutat com qui es
perd en un bosc requereix un cert aprenentatge.
EL TELÈFON
No gaires dels que ara l’utilitzen recorden que l’aparició
del telèfon va fer estralls en el si de les famílies.
És curiós, jo vaig néixer que el telèfon ja era un aparell conegut, però només en tenien algunes persones que econòmicament se'l podien permetre, i algunes (no totes) botigues dels barris.
No era gens infreqüent utilitzar aquests negocis per concertar alguna conferència amb familiars, que a l'altre costat també se'n servien d'alguna altra botiga del barri. Recordo algun cop les trucades al picaport de l'escala, requerint algun veí al telèfon de la botiga de queviures de la cantonada.
NOTICIA D’UNA MORT
Devia tenir cinc anys. Un vespre -jo ja era al llit-, el meu
pare em va venir a veure a l’habitació. (...) Em sembla que gairebé sense voler,
em va anunciar que un cosí seu havia mort. (...) En aquella habitació el meu
pare s’havia deixat de dir una part de la notícia: el seu cosí havia mort de
sífilis.
En aquest cas, el que m'ha cridat l'atenció és l'autocensura que se solia aplicar en les famílies quan es volia amagar quelcom que es considerava brut o pecaminós.
ELS COLORS
Un dia els colors van assaltar-me, i encara noto la dolçor
amb que llavors van amarar-me els ulls.
Jo vaig escriure un cop les meves sensacions davant els colors i les olors de quan era una nena i vaig llegir amb enveja les poètiques descripcions de l'autor.
LA FEBRE
Estava malalt força sovint. (...) Sota el coixí ja no hi
havia el llibre que cada vespre, després d’estones de lectura furtiva, hi
amagava fent un últim esforç.
En el meu cas, era tot el contrari. El meu germà sí que tenia una salut molt feble i jo, ingènuament, l'envejava perquè estar malalt/a era sinònim de rebre més atencions i poder menjar coses més atractives.
NOVEL·LES D’AVENTURES
A aquells llibres meravellosos que vaig reveure en somni
només una vegada? Com es deien? L’únic que sabia era que havien desaparegut
molt temps enrere i que mai més no els havia retrobat.
En el meu cas, diria que vaig llegir qualsevol paper imprès que queia a les meves mans. Així vaig començar a formar-me com a lectora.
CAPTAIRES I PROSTITUTES
Per als nens rics de la meva edat, els pobres existien només
com a captaires.
Al meu barri de Barcelona, els captaires, sovint mostrant deformacions. o les amputacions normalment dels membres inferiors. Recordo que em feien una mica de por.
EL COSIDOR
A més de la regió superior de la capsa, on els rodets
formaven una renglera ordenada, els agullers negres brillaven i cada tisora
estava desada en una funda de cuir. (...) També hi havia botons; alguns tenien
una forma tan peculiar que no s’han vist mai posats en cap vestit.
Un record de la mare modista cosint amb el feble resplendor de les bombetes. Els rodets de fils de colors i les capses amb botons de totes mides i formes que m'havien tingut distreta moltes estones.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada