En Josep Carner patia d'insomni i sovint, mentre tothom a casa dormia, ell sortia a caminar pels carrers deserts.
Va escriure alguns poemes dedicats a les nits. He triat aquest perquè m'ha commogut la referència que fa als seus fills i la seva esposa:
EL BEAT SUPERVIVENT (Fragments)
La meva pipa jau, i no perilla,
a un racó de la boca. És mitjanit.
Enllà dorm el meu fill, ençà, ma filla
i dolça alena missenyora al llit.
-¿Què fa, tot sol? Dotze hores són tocades
-diuen, veient la ratlla de claror
sota la porta, negres, ensonyades
les cambres del voltant del menjador.
¿Què faig? Em plau eixa sobirania
d'una clapa de llum entre foscors;
encara visc, mentre ma gent somia,
com un supervivent misteriós.
Em distreu aquell pom de violetes,
aquell rellotge o el meu foc encès;
ja del llibre les tímides lletretes,
desentrenat com só, no em diuen res.
(...)
Oh cambres de mos fills, plenes de fades!
oh seny de la muller, ple de destí!,
oh, a mon voltant, mirades confiades
que en mi reposen com si fos diví!
Qui un temps va ésser l'indolent donzell
de sa naixent solemnitat s'espalma
i estic empallegat amb un reialme
i somric jo mateix de mon mantell.
Dotze hores són tocades, tot ho esmenta,
la llum amiga es torna indiferenta;
obro la porta; a la fosca enllà
camino lent, amb por de profanar,
perquè la nit és, com la mort, viventa.
El cor quiet
Josep Carner
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada