El teu gust

 

Cabana de Pedra Seca 
Sabadell

Aquesta és la seva obra pòstuma. Segons en Gonçal López-Pampló, l’editor: El dia de Nadal (2019) encara em va escriure per fer-me unes observacions. El dia 13 de gener de 2020 va morir. Al cap de dos mesos i escaig, la novel·la arribaria a les llibreries. 196

Confesso que he trigat molt en "descobrir-la", és a dir que no havia llegit res d'ella fins fa relativament poc temps i en general tot el que he llegit m'ha agradat.

No podia deixar passar aquest llibre sabent com sabia, que era el seu darrer. Val a dir que segons la meva opinió no és ni de bon tros el seu millor escrit, però té el mèrit que l'autora sabia que seria el seu darrer i s'hi va abocar fins el final. Una dona admirable.

No crec pas que sigui de cap manera autobiogràfica, però, és clar, alguna cosa d'ella segur que podríem trobar en la protagonista que també es decideix a intentar l'aventura d'escriure, potser estic equivocada, però m'ha agradat intuir-la en aquestes frases:

Jo no soc una persona feble; de fet, soc decidida. (...) No soc pusil·lànime, encara que no em definiria a mi mateixa com a valenta. 

(...)

El fet d’escriure vol dir disciplina. I molta fe en tu mateixa. (... )Algun dia m’agradava el que escrivia. I aleshores em sentia envanida i superior.

(...)

Escriure una novel·la és un munt de dubtes, dubtes que no pots confiar a ningú, perquè seria com tirar pedres a la teva pròpia teulada. 

Una història d'amor o potser d'amors, doncs la protagonista, no en sabrem el nom, en té diversos i variats. I és que de vegades l'amor sorgeix de manera inesperada, i aleshores potser succeirà que la persona que ens atrau, a la que desitgem és del nostre mateix sexe:

Va passar amb una naturalitat que no hauria pensat mai. La Roser havia vingut a casa a dinar. (...) Sí, tot de sobte la Roser es va abocar a mi i em va fer un càlid, bell, profund petó carregat d’electricitat.

(...)

Saber compartimentar el temps és com tenir un tresor: menys sofà, menys tele i més carrer. I més llibres. I més conversa.

La nostra era una amistat íntegra i sòlida.

I de la mateixa manera que ha començat, s'acaba, però aquest cop de manera brutal, per un accident provocat per un grup del que podrem definir com a cafres, i aleshores la vida pren un altre sentit o potser deixa de tenir-ne cap:

Vaig passar una temporada esborronadora, pitjor que una malaltia, d’aquelles que et fan emetre crits de dolor i de terror.

(...)

De mica en mica vaig anar recuperant la vida. No l’entusiasme ni l’alegria, però sí la vida. La vida. No hi ha res més.

(...)

Em vaig prohibir estar trista. Mai. Puc estar deprimida per una grip insospitada, o commoguda pel relat d’un amic que es troba acorralat. Però, tenim dret a la tristesa? Estem vius, gaudim d’un pel·lícula, d’un quadre, d’una simfonia. Escoltem paraules belles, i, si no, les busquem. 

Les aventures tornen, les relacions amb altres homes, com abans també, però quelcom agre i dolorós es va obrint camí cada cop amb més insistència i arriba el final, una mica insospitat. O potser no.

Per què, si la meva vida és plàcida i confortable, només m’assalten coses fúnebres i funestes? (...) A més, la facècia de fer-nos passar per amants és cosa nostra. Entre tots dos. Els altres? Que pensin el que vulguin! 

Cabana de Pedra Seca
Sabadell

El teu gust

Isabel-Clara Simó

197 pàgines