Coincidències

 

Un cop més, una crítica de Miriam, l'autora, a la comunitat mennonita, però aquest cop molt menys velada que en les altres dues novel·les que ja havia llegit i comentat aquí i aquí  

Com que jo sempre m'he sentit lluny de les normes que en l'època que em va tocar viure eren moltes i molt rígides, puc imaginar el patiment i la rebel·lia de la protagonista:

Este pueblo es durísimo. Y silencioso. Me vuelve loca el silencio. Me pregunto si es posible morir de silencio. (…) Aquí la gente no ve la hora de morir. Es el acontecimiento principal. La única razón por la cual no la palmamos todos al nacer es porque diñarla reduciría nuestro sufrimiento lo que dura una vida. 

(...)

Eran tantas las extrañas categorías de cosas que no podíamos hacer o sí podíamos hacer, y ninguna de ellas jamás tuvo sentido para mí. 

Seguint amb els meus records i lligant-los d'alguna manera amb el títol del llibre, pel sol fet de ser dona, també era menester fer manifestació pública de "bondat", de saber "guardar la virtut"...però val a dir que si eres conformista no era gaire complicat, mentre fessis evident que complies les normes encara que després, com solia dir la meva mare, fessis de "tu capa un sayo". De fet, la clau estava en "passar desapercebuda", cosa un tant difícil pels esperits rebels de mena com el meu, i és que aleshores, tot i amb algunes excepcions, que devia haver-les, la bondat, més que complicada, acostumava a ser hipòcrita:

Sin embargo, ahí hay cierta bondad, una complicada bondad. A veces se ve en los ojos de los demás cuando te miran y no saben qué decir, la bondat, més que complicada, acostumava a ser hipòcrita.

Igual que la nostra protagonista, jo també d'adolescent tenia el meu grup d'amics i amigues, la majoria de idees força revolucionàries, bé, segurament només de pensament, però a mi m'agradava creure que entre tots canviaríem el món, el nostre món, que era l'únic que coneixíem perquè difícilment ens allunyàvem del barri i com a molt aconseguíem alguna lectura de les que s'anomenaven poc recomanables o ballàvem sardanes i repetíem la lletra de "La Santa Espina", prohibida, per descomptat. Res, tot força innocent:

Corrían los años setenta, y aunque nuestro pueblo era un pueblo secreto (…) algunos de los adolescentes menos oprimidos  eran capaces de recibir señales del exterior gracias  a sus radares invisibles. 

Segueixo amb la lectura. Ara li toca el torn a la família, un tant atípica també:

Trudie (la mare) ya no vive aquí. Se marchó poco después de Tash, mi hermana mayor. Ni Ray ni yo sabemos dónde está ninguna de las dos. 

(...)

El sueño de mi madre era ir a Tierra Santa. La intrigaban los judíos. No había un solo judío en el pueblo. No había negros ni asiáticos. Todos nos parecíamos bastante, como un universo de ciencia ficción.

(...)

Mi madre, Trudie Dora Nickel, de soltera Rosenfeldt, se ha ido. Un hecho irrefutable, aunque dónde pueda estar es asunto mío, ¿no? Quiero decir que no lo sé, pero a quién le importa, no es así como funcionan las historias por aquí. 

(...) 

Y echaron a mi madre. ¡Hala, con la música a otra parte! El término exacto es “excomulgar”. La excomulgaron, decía mi padre. 

 

I acabo amb un breu, però sucós apunt vers la llengua.

A casa, en teoria, la nostra llengua materna era el català, però, ai las! com que segons deien els pares, fins i tot "las paredes tienen oídos", es parlava en castellà i només utilitzaven el català quan tenien alguna discussió, cosa que passava sovint: 

La lengua materna de mis padres era una “lengua no escrita”. Cómo escribes las cosas, le había preguntado yo a Trudie. No las escribimos. (…) Las historias se transmiten. Nos llegan.

Complicada Bondad

Miriam Toews

Traducción de Daniel Najmías

284 pàgines