Josep Carner III

I acabo aquest breu recull de poemes de'n Carner amb, el tema del qual pot semblar més prosaic, però només en aparença. 

Personalment, sempre he sentit fascinació per les cases tancades, per les construccions abandonades. És inevitable que la imaginació es posi a treballar, a especular. Ell també ho va fer, o potser sabia alguna cosa que nosaltres desconeixem?:

 UNA CASA TANCADA

Casa sense ningú, casa feresta,

és bròfec en la nit el teu desús.

M’has fet girar la testa.

¿Per què m’atreus i quin missatge em duus,

oh tu, negra amenaça redreçada

on cap finestra encesa no somriu,

tan tancada i barrada,

tomba immensa d’un atri sens caliu?

S’acala de ton ràfec la visera,

l’herba creix en el porxo taciturn,

ploren tos arbres en el vent nocturn

i xiula l’espitllera.

Tu, devastada de dolçors humanes,

sens cap memòria ni frisor gentil,

fores, amb flors a totes les baranes,

casa de nuvis en un temps d’Abril;

va haver-hi fresses a la teva escala

d’envejosos, d’amants, de tafaners,

musica i riures a la teva sala

i corredisses en els teus vergers;

ran de tos llibres vells la idea nova,

damunt la taula el vi de joventut,

i en el recer d’endomassada alcova

el llit gemegadís del goig hagut.

Gaudien, tos balcons, esbatanant-se;

tos llums, de nit, cridaven a l’estrany.

Però la Malfiança

passà el forat del pany.

Un cortinatge dens hom posaria

a cada porta, per a fer-hi nit,

i hi podria escoltar la Gelosia,

sufocant el glatit.

Eren els murs de tanca massa baixos,

els finestrals oberts massa arriscats.

El dubte dels servents tancà els calaixos.

La por dels lladres comandà els reixats.

Semblava, pel defora, cada passa

una incerta amenaça del carrer,

i semblava el silenci una amenaça,

espera d’altra passa que ja ve.

Tot es barrava, al vespre, a consciència,

tement que no hi hagués, de l’ombra al mig,

les emboscades de la intel·ligència

i l’estranya escomesa del desig.

Van apagar-se, en el costum, els besos,

va néixer entre cauteles la buidor,

i ja van veure en solitud, opresos,

com un abisme l’esdevenidor.

Ells vigilaren sense defallences,

i tot ho cuirassaren; i a la fi,

ben enllestides totes llurs defenses,

els va fer por la casa, i van fugir.

 

 

El cor quiet

Josep Carner