Testament

2013 Barcelona. El carrer del Carme
En aquest espai, ara part de la Rambla del Raval hi havia casa meva

Un escriptor vell i decrèpit, decideix deixar el seu testament a un ajudant amb aspiracions de triomfar. El "testament" no és altra cosa que un recull d'idees encara no ben lligades que pretenien acabar en publicacions.

Són només esbossos, apunts, però l'escriptor pensa que el jove pot aportar-hi el seu punt de vista, pot fer-los seus i concloure així els relats inacabats.

En serà capaç?

L'ajudant, que és qui en té cura de l'ancià al que sembla menysprear, pren l'encàrrec amb una certa indolència, però amb curiositat:

No puc deixar de sentir certa curiositat per conèixer alguna de les coses que va escriure quan encara ho podia fer.

(...)

És una desferra humana, com ho serem tots si no tenim la sort de tancar la barraca abans de fer-nos tan vells i decrèpits com ho és ell, ara. 

El primer escrit porta per títol: "El temps de la Syra" i no li acaba de despertar cap interès. Val a dir que a mi, que d'alguna manera m'hi he afegit al joc, tampoc no m'ha interessat massa:

Tal com està explicat, no he acabat de veure com es podrien lligar uns amb els altres, ni on els  portaria el camí que prendrien en el seu combat diari per la supervivència. 

Altra cosa ha estat el següent: "La vorera": al que mentalment he afegit com a subtítol "moderna" ja que des del primer moment m'ha recordat el meu barri del Carrer del Carme a Barcelona.

En aquest relat hi apareixen diversos personatges que considero com prototips dels actuals veïns d'algun barri dels que es deien obrers i ara mateix no sé com caldria anomenar-los. Veiem:

- El vell que es pensa que es beneficia la mossa que el cuida, i que en aquest cas l’autor ha decidit que sigui una filipina de formes exuberants, quan en realitat li estan foten el pel. N’hi ha un munt de casos com aquest en tots els barris treballadors.

- Parella d’avis en què la dona té una malaltia degenerativa, a ell li diagnostiquen un càncer terminal... i decideix posar fi a la vida de tots dos estimbant-se amb el cotxe.

- Portera que té dèria per recollir gats abandonats. ( En aquest cas és una portera, però podria ser qualsevol persona, normalment que viu sola).

- El bar del barri que té un lloro xerraire a la porta. ( Em recordava El Resolis, que, tot i que mai no havia tingut cap lloro, sí que recreava l'ambient que ens descriu en Carbó) 

- La dona amb Alzheimer que crida els veïns perquè (suposadament) s’ha quedat tancada a casa i no troba les claus i té hora a la perruqueria:

I mentre fa camí. Havent-se-li esborrat de la memòria gairebé del tot l’incident del pany, prem amb una mà fortament el manyoc de claus, perquè té la vaga idea que les ha de conservar costi el que costi perquè li faran servei  per tornar a entrar al seu pis.

- L’avi que llegeix les contraindicacions de la medicació. Totalment hilarant i potser també trist:

A mesura que avança en la lectura no para de preguntar-se qui cony és capaç de saber que té al·lèrgia a la dexclorfeniramina maleato, als inhibidors de la monoamino-oxoldassa, a la cetirizina diclorhidrato (...) S’ha de tenir molt en compte que un ús continuat pot estimular i potenciar la toxicitat d’altres medicaments que prengui de la família dels diürètics... ( i així segueix tota una pàgina).

- Un altre avi que a més pateix trastorns de memòria:

El vell combatent republicà ara gairebé amb cent anys i amb trastorns de memòria, entre d’altres: 

No va dubtar ni un minut i va ser dels primers a inscriure’s al cos de voluntaris que, per influència que la Falange exercia sobre el govern, van batejar com a División Azul. Era l’única manera d’entrar a Rússia, fer tots els papers de l’auca i, a la primer oportunitat, per difícil que fos, passar-se a l’altre bàndol, al seu, al dels comunistes.  

- Els sense papers explotats per màfies que els utilitza per demanar caritat.

- El metge, els transvestits, el lladregot... Tots tenen cabuda en l'imaginari de l'escriptor. I alguns d'ells a la meva memòria

2013 Barcelona. El carrer del Carme
La que va ser la "meva" vorera

 

Testament

Joaquim Carbó

478 pàgines