El crit

Barcelona
Juny 2020

 

Barcelona
Juny 2020

"El crit" és el relat d'un fet vist des de diferents punts de vista. El fet: l'atemptat a la Rambla de Barcelona i els protagonistes, ara els presentaré:

La Judith, casada, amb un fill:

La coneixem el 5 de setembre, en una visita a la psicòloga per tractar de resoldre un trauma que pateix des del 17 d'agost del 2017:

La Judith esguarda la psicòloga amb desconfiança.

Està en l'habitació d'un hotel (no importa el nom) de La Rambla. El seu acompanyant és un amic del seu fill del qual tracta d'amagar el nom:

Havia quedat amb... amb ell. Vaig dir a casa que tenia un dinar. A última hora, em va sortir un dinar de veritat amb el meu marit i una colla d’amics...

(...)

En el moment en què vaig descórrer les cortines, la furgoneta envestia un nen. Molta altra gent, però vaig veure un nen. 

A l'Eduard, el marit, el coneixem una mica més tard. L'1 d’octubre, una data senyalada.

Es troba en un centre de votacions on hi ha passat la nit custodiant la instal·lació i defensant les urnes davant l'envestida dels qui les volen arrabassar: Sempre s’han d’amagar coses, llibres o urnes. Urnes per votar.

La Judith també hi és quan s'ha produït un dels episodis violents que es van viure aquell dia:

L’Eduard tremola lleugerament , i no sap ben bé si és de la ràbia o de la por que, vulguis que no, se t’encomana. Com la por de la Judit, que no hauria dit mai que fos tan espantadissa. 

(...)

L’Eduard ha estat a punt, però molt a punt, de tornar-s’hi. No hauria aconseguit res, només rebre més, però almenys s’hauria desfogat.

Ell també té els seus secrets:

La Xènia li ha canviat la vida en els últims temps. L’Eduard amb una sola dona no fa. Sempre n’ha necessitat dues. La Judit i una altra.

(...)

Quina sensació més estranya. Això que li passa, de necessitar Xènies, deu ser cosa de psicòleg.

(...)

Realment, el 17 d’agost no va veure res en directe. Es van estar tancats en aquell restaurant fins a les onze de la nit, i després els van evacuar per la porta del darrere. I llavors ho havia vist tot a la televisió. 

Ara és el torn de la Xènia, filla de l'alt conseller delegat d'un important banc; aquest cop és 11 d’octubre:

La Xènia va viure una infantesa de cotó fluix, d’aquelles ben treballades per part d’una mare advocada i d’un pare que va anar escalant posicions dins del consell d’administració del banc, fins a aconseguir que el fessin conseller delegat.

Com tots els personatges ella també té un secret, bé, en aquest cas en té més d'un, però ara el principal té a veure amb en Gerard, que ha aparegut a la seva vida d'una manera que ella creu inesperada. Treballa al banc amb el seu pare i s'ha presentat de manera suposadament casual, després d'una violenta discussió amb el pare. Han congeniat ràpidament i han iniciat una relació íntima que ella comparteix amb l'Eduard:

En Gerard ha estat com una droga. La Xènia precisament mai no s’ha drogat i no ha begut mai gaire, només unes quantes cerveses en nits de festa. 

(...)

Val a dir que la Xènia compartia un objectiu amb el seu pare, i és que també havia procurat que ningú no li sabés el cognom perquè no la identifiquessin amb ell.

I és clar, en Gerard, que coneixem en una trobada el dia de Tots Sants, tampoc no és el que aparenta:

En Gerard va intentar marxar de casa als vint-i-cinc anys, i no se’n va sortir. Havia penjat els estudis a l’últim curs de batxillerat davant la desesperació dels pares. De tots dos.

(...)

En Gerard havia crescut anant a les manifestacions de l’Onze de Setembre amb la mare i l’oncle, i després s’havia trobat en aquella de l’Estatut d’autonomia retallat per Madrid el 2010, embolicat amb una estelada. I després havia dit que prou.

Només ens quedava per presentar la Matilde, la psicòloga. La coneixerem el 29 de novembre i per descomptat amb el seu secret inconfessable:

La Matilde va créixer en un ambient que no té res a veure amb el que ha viscut a Barcelona des que va aterrar aquí per estudiar.

(...)

Havia buscat i havia trobat feines de cambrera i de dependenta a Barcelona mateix. Però li robaven molt de temps, li pagaven poc i algunes vegades no podia anar a algunes classes.

No segueixo perquè arribant a aquest punt, la història fa estona que ha deixat d'interessar-me. Massa casualitats, massa relacions, massa ganes de complicar-ho tot per resoldre-ho tot també.

En principi semblava que podia tenir un cert interès conèixer diferents personatges que havien viscut d'una manera o altre uns dies que van deixar empremta en molts de nosaltres, però tot acaba dissolent-se d'una manera innecessària per l'afany de deixar-ho ben lligat.

Gairebé es repeteix el plantejament de condensar qualsevol opció ja sigui vici, casualitat o problema, en un mateix grup com va fer a "El jersei" que si seguiu l'enllaç hi trobareu el que vaig opinar en el seu moment.

Barcelona
juny 2020

El crit

Blanca Busquets

230 pàgines