dimecres, 10 de desembre de 2014

Maleïdes guerres

Repòs etern i altres narracionsVassili Grossman

Segons s'explica en la contraportada: L'autor de "Vida i Destí", va escriure contes tota la vida, des dels primers publicats als anys trenta, i que van despertar l'admiració de Gorki, fins els escrits poc abans de morir el 1964.

Fa un temps vaig llegir "Vida i Destí" una obra colpidora que sovint s'ha comparat amb "Guerra i Pau" i que relata el setge i l'alliberament de Stalingrat.

Tant l'original com totes les proves litogràfiques i la resta de material, van ser requisats i destruïts pel règim, i l'autor, mort prematurament, mai no va saber que uns amics en salvarien una còpia que aconseguirien publicar anys més tard.

En aquest cas és tracta d'un recull de contes, sempre relacionats d'una o altra manera, amb el tema de la guerra i llurs conseqüències; i el mateix que en la seva gran i més coneguda obra, es constata la difícil situació que li va tocar viure al mateix autor, la repressió, la por, la incomprensió, el pessimisme, la impotència...

Quan davant de qualsevol casa berlinesa s’hi aturava un cotxe de nit, tots els cors deixaven de bategar, no tan sols els dels jueus, si és que per un descuit encara seguien fent-ho. Hi havia nits en què semblava possible que el terror nocturn davant l’omniscient, l’omnipresent i l’omnipotent policia secreta de l’Estat hagués sorgit al pit del mateix Hitler. 
(...)
Es veu que no només la vida fa les persones horribles; també les persones fan horrible la vida. 
(...)
Què podem dir nosaltres, els homes de l’època del feixisme, davant el judici del passat i del futur? No en tenim, de justificació.
Nosaltres direm que no hi ha hagut un temps més dur que el nostre, però que no hem deixat morir allò d’humà que hi ha en l’home. 
(...)
I així, al mateix temps que la terra repica sobre la coberta del taüt, un sentiment de pau i d’alleujament va penetrant lentament en els cors inflamats i adolorits com un petit raig de llum. L’han enterrat... 

Com ja he dit, el fil conductor, si és que en volem trobar-ne algun, d'una o altre manera sempre és la guerra 
Aquest és només un petit apunt del que ens revela en les narracions:

Abel. El 6 d’agost. Una breu història de guerra. O millor de soldats dissortats.

Tiergarten. Una quasi tendra història d’amistat entre en Ramm, un cuidador del Zoo i el goril·la Fritsi, mentre la guerra segueix fent estralls en les instal·lacions i el menjar escasseja.

La Madonna Sixtina. La bellesa i el dolor que reflecteix un gran quadre, entre la guerra.

Repòs etern. L’afecte i estima pels difunts i els cementiris.

Mamma. El dolor o el bàlsam de l’oblit interessat o no.

El camí. Un cop més la guerra i la visió i les vivències i peripècies d’un mul, el jove Ju.

Fòsfor. La història d’un grup d’estudiants i les relacions que s’hi estableixen. Gairebé la història de les incomprensions, desagraïments  solidaritat i egoismes.

A Kislovodsk. L’última de les històries no deixa cap escletxa per l’alleujament. Ens explica la vida d’una parella, ell responsable d’un hospital que escudant-se en la compassió vers els soldats ferits van vivint la seva còmoda vida fins el cru i amarg desenllaç final. El seu “leitmotiv” sempre acostuma a ser: “És que no puc fer altra cosa”.



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada