diumenge, 28 de desembre del 2014

En Modiano es repeteix

Una altra història de recerques d’algun confús passat, amb tot de noms que poden esdevenir equívocs i amb una protagonista “La Petita Joia” amb problemes psicològics més que evidents.

La mare de la protagonista havia nascut el 1917 una coincidència amb la meva pròpia mare que de bon començament m’ha complagut, però aquí s’han acabat les semblances i gairebé les complaences. De la seva vida en sabem ben poc: que era ballarina no massa afamada, que se la coneixia amb diversos noms i malnoms,  Moreau, Suzanne, Sonia, Enganya Mort, La Boche...? que suposadament havia mort al Marroc, però és molt evident que no és cert. I possiblement cap de les altres dades tampoc no ho són. Només sabem amb certesa que ara duu un abric groc que a la protagonista li evoca una peça semblant vista fa molts anys.

És clar que tampoc potser no arribarem a saber si la dona de l'abric groc és en realitat la mare desapareguda de la Thérèse o La Petita Joia;  ni tan sols quina ha estat la seva autèntica història.

Els dies se succeïen sense que res no els distingís els uns dels altres, en un lliscament tan regular com el de la cinta transportadora de l’estació de Châtelet. 
(...)
Viure a prop d’una estació és una cosa que canvia completament la vida. Sempre tens la sensació de ser-hi de pas. Res no és mai definitiu. Un dia o altre, puges a un tren. 
(...)
Abans d’ensorrar els ponts, calia anar fins al final, sense saber del cert què volia dir “fins al final”
(...)
Certes paraules es graven a la memòria dels infants i, si no les comprenen en el mateix moment, ho fan vint anys després.
(...)
Per últim cop, has tornat a la teva "Terra Natal", al punt de partida, per saber si hi havia un camí diferent per prendre i si les coses haurien pogut ser d’una altra manera. 

============================

I hi tornem al tema recurrent de l'angoixa existencial de la protagonista, la recerca d'una història oblidada i volgudament confosa, amb personatges que ens dificulten llur identitat perquè ens confonen amb diversos noms.

Em va agafar aquella sensació d’angoixa que sovint em venia a la nit i que era més forta encara que la por; aquella sensació de quedar-se sola amb mi mateixa, sense cap recurs. 
(...)
No es pot dir que hi tornés cada nit [a casa seva] amb el cor alegre, a aquell apartament. Sabia que un dia o altre en marxaria per sempre.
(...)
D’ençà que el farmacèutic de la plaça Blanche m’havia parlat d’una baixada de tensió, jo pensava que m’havia d’enrigidir, lluitar contra mi mateixa, provar de controlar-me. No hi podem fer res, ens han educat en la duresa. Camina o rebenta. 
(...)
De vegades ens recordem d’alguns episodis de la nostra vida, i hem de menester proves per estar ben segurs que no els hem somiat. 

I un concepte que almenys a mi m'ha resultat curiós "Les zones mortes" que l'autor descriu d'aquesta manera:

Hi havia a París zones intermediàries, "no man’s lands" on et trobaves al límit de tot, en trànsit, o fins i tot en suspens. S’hi gaudia d’una certa immunitat. Les hauria pogut anomenar zones franques, però zones neutres era més exacte. 

Cap novetat: ambients més o menys sòrdids, protagonista amb problemes d’ansietat i angoixa, una recerca i segurament un final que no aclarirà res. Si més no, aquests són els trets comuns dels tres llibres que he llegit d’en Modiano, un Nobel de literatura.

Un cop i un altre, la recerca d'una identitat perduda, la confusió dels noms dels personatges a voltes fantasmagòrics, de telèfons que es despengen sense que ningú respongui, però amb remor d'antigues converses que hi han restat vagant en un espai i temps indefinits, persones que semblen esvair-se, els cafès com a punts de trobada o de recerca... No sabem el nom autèntic de ningú, Modiano constantment juga amb l’equívoc del canvi de noms i les recerques quasi impossibles. 

Acabo amb un llistat segurament limitat dels diferents noms que hi trobem, alguns d'ells referits a un mateix personatge i que fins i tot ens podria permetre intercanviar-los entre els dos relats a que m'estic referint, sense que els arguments se'n ressentissin perquè en realitat qui són qui no té cap importància.

La Petita Joia, Thérèse...
Moreau, Suzanne, Sonia, Enganya Mort, La Boche..
La Louki
Tarzán
Don Carlos
El doctor Vela....



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada