dilluns, 1 de desembre de 2014

Un Nobel

Haig de confessar que m'he apropat a aquest autor a raó de conèixer que li ha estat atorgat el Nobel de Literatura aquest 2014.

Com que per mi era un autor desconegut, he mirat d'apropar-me una mica a la seva trajectòria personal i literària, i és així que he pogut observar com en aquesta història n'hi ha molt de la seva història personal.

D'alguna manera, sens dubte molt superficial, m'hi puc sentir identificada amb el protagonista d'aquest "Carrer de les Botigues Fosques", en què Patrick Modiano, el situa en una mena de laberint on després de quinze anys d'incertesa a causa d'una pèrdua de memòria, i on s'ha construït una nova identitat, s'embranca en una recerca exhaustiva dels seus orígens. No és que jo hagi perdut la memòria, però sí que d'alguna manera, he anat cercant alguns perquè de la meva identitat, cosa d'altra banda que no considero gens extraordinària i que penso que tothom amb més o menys mesura en algun moment de la seva vida ha fet.

Tal com he dit, la seva recerca el fa donar tombs i més tombs per diferents pistes que no sempre l'acondueixen a establir cap relació fiable, però que descobreix estranys entramats i fins i tot, alguna mort inexplicable, la qual cosa fa que la història s'esdevingui sovint en una mena de relat policíac que t'atrapa.

I en el seu vagarejar d'un lloc a altre, d'una pista a una altra, d'un fil que tot estirant-lo acaba per trencar-se de manera irremeiable, ens mostra bocins de les seves percepcions, breus guspires de llum entre la foscor dels pensaments i alguna llambregada dels records oblidats:

Jo crec que encara se senten, a les entrades dels immobles, els ecos de les passes d'aquells que tenien el costum de travessar-les i que, després, van desaparèixer. Alguna cosa continua vibrant després del seu pas, unes ones cada vegada més febles, però que captes si estàs prou atent.
(...)
Fins aquí tot m'ha semblat tan caòtic, tan trinxat... Fragments, bocins d'alguna cosa, em retornaven bruscament a mesura que indagava... Però, ben mirat, potser és això, una vida...
Segur que es tracta de la meva? O la d'un altre dins el qual m'he esmunyit?

A qui no li ha succeït que en entrar en algun lloc té la sensació de què ja hi ha estat abans sense poder clarificar si aquest "abans" és només fruit d'una il·lusió o d'una certesa? Així se sent en Guy, o Jimy, o Pedro, o Stern o McEvoy... el protagonista, molt abans encara de retrobar-se amb el seu jo autèntic, que potser no li serà tan grat com aquest que al llarg dels anys s'ha anat construint, però això és el final de la història, val a dir un tant abrupte, i no la rebel·laré pas. 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada